Valentí Matarrodona Rosell

Un relat de: Tarareja

El meu avi tenia 95 anys i com tots els vells parlava força del seu enterrament, feia anys que pagava l'OCASO religiosament i, tot i canviar l'ubicació sovint, parlava d'on volia ser enterrat.
Va morir la matinada d'aquest 28 de març a la Residència on feia uns 7 anys que vivia. Una infermera ens va explicar que el dia abans no havia volgut menjar res i que aquella nit no havia cridat com acostumava a fer.
Érem allà perquè estaven buscant el vestit amb què havien de guarnir el cadàver.
No trobaven cap peça de roba però vem seguir esperant perquè ens semblava impossible que tot el que se li havia anat portant hagués desaparegut… "Si voleu us donem la roba d'un altre avi…"
La solució que ens donaven deixava clar que no apareixeria cap roba i ens servia l'explicació de quin havia estat el destí de la indumentària del nostre estimat Valentí. L'oferta va ser rebutjada unànimement i ens van dir que si l'amortallàvem quedaria molt bé... Vam assentir sense saber gaire de què ens parlaven, posant el desesperat i necessari punt i final a una situació tan grotesca i surrealista.
Em saltaré la part de les pompes fúnebres, la part en que algú l'entra a veure i diu que "Ha quedat bé", la part en què t'adones que ningú se'n vindrà a acomiadar, m'ho saltaré...
Ahir es va celebrar l'enterrament.
El mossèn va començar la cerimònia referint-se a l'avi com si fos una dona i la meva tieta se li va haver d'acostar per corregir-lo, hi va haver rialles contingudes. En principi no hi havia d'haver missa, però el capellà també la va cagar en això i va fer una missa sencera.
El sepulcre de la família Matarrodona era a Sallent.
Quan vem arribar els paletes es van posar a treballar i ens van avisar que la làpida era massa vella, que s'havia esquerdat i que era molt possible que es trenqués al tornar a col·locar-la
Vem presenciar com l'introduïen al forat i el tapiaven. Ningú va pronunciar unes paraules, cap capellà va recitar o fer res solemne: el nostre silenci, els renecs dels dos paletes i una tona de realitat.
Vem marxar abans que acabessin la feina, les flors reposaven a terra i patien els esquitxos de pasta afamats de bellesa. No vem voler presenciar com cedia la pedra esculpida amb el nom de la família.
Fins aleshores no havia plorat, duia un crit a dins, un plom a l'estómac, una ferida neta i prou.
Se'm va partir el cor al cementiri de Sallent, tan desconegut i aliè a la meva vida, tan important per ell. Un tel de dolor va anar enfosquint el meu dia fins que finalment li vaig dedicar les llàgrimes que li pertanyien.
Si l'avi Valentí hagués presenciat la falta de persones i d'humanitat, la cadena d'insults de l'atzar, l'expressió de ninot del capellà... la possibilitat que n'hagi estat testimoni m'estripa l'ànima.
Avui em sento petita per aturar un riu de pena, hauria de ser una pedra, hauria de creure que no hi ha vida rere la mort, hauria de creure que hi ha pau en el seu descans...
Hauria de ser una pedra.

Comentaris

  • Fort com la mort[Ofensiu]
    l'Estult | 02-09-2005 | Valoració: 8

    Entens el fet d'escriure com una manera per donar sortida als teus sentiments. En aquest relat és on això es fa més evident. Tot i ser dels més durs, potser és un dels que arrenca més de dins. Però, per quan un escrit que intenti canviar d'estil radicalment?! Sorprèn-te!

  • Gracies[Ofensiu]
    JoanSerra | 14-04-2005 | Valoració: 10

    Gracies Irene per l'pescrit que has fet del meu pare. Segur que ell el valora a mes de 10.

  • Tarareja | 13-04-2005

    Caram que novel·lesc tot plegat!!!
    La meva adressa és cantarella_trapella@yahoo.es
    Li donaré dades de la branca de la família fins on conec...

  • ARBRE Généalogic[Ofensiu]
    nouna2 | 12-04-2005 | Valoració: 10

    HOLA AQUEST MESSAGE EST ADRESSAT A VALENTI MATARRODONA YO PORTU EL MATEIX NOM QUE VOUSTE , YO ESTIC FENT EL ARBRE GENELOGIC DE LA MEBA FAMILIA I VOULDRIA SAPIGUER SI POUDRIA TINDRA INFORMATIONS SOBRE LA BRANCA MATARRODONA . D UN ALTRE PART TROVU MOLT BE EL TEXTE SOBRE L ENTERRAMENT DEL AVI VALENTI SEMBLA COM SI OU ESTGUESIM VIVIN EN AQUEST MOMENT GRACIES PER AVANCE CORDIALS SALUTATIONS NURIA MATARRODONA

  • m'ha impressionat![Ofensiu]
    ROSASP | 01-04-2005 | Valoració: 10

    Ostres, m'ha impressionat molt aquest relat!
    Descrius una situació que passa moltes vegades, la sensació de que tot és una mena de teatre absurd.
    No soporto tot el muntatge, quan la gent diu que ha quedat força bé el difunt, el mossèn dient les excelències de bon cristià i molts cops tan sisquera s'havia apropat mai a l'esglèsia.
    La fredor dels enterraments, tot acaba fent un nus al cor i a la gola i una barreja de sentiments que no es poden aturar...
    Téns raó, tot plegat és molt trist!
    Però tu, has fet un comiat sincer i valent!
    Una abraçada i molts ànims!

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de Tarareja

Tarareja

7 Relats

25 Comentaris

12077 Lectures

Valoració de l'autor: 9.06

Biografia:
Vaig néixer a Granollers l'agost del 1977. El meu primer any de vida el vaig passar a La Garriga, el segon a l'Ametlla del Vallès; fins el vuitè a Santa Eulàlia de Ronçana i després cap a un poblet preciós, molt a la vora de Vic. També he viscut a Sant Martí de Centelles durant un any!
Soc nòmada de naixement, quan les coses van malament he de controlar l'impuls de fer tria del més important i canviar-ho de lloc: És curiós però quants més anys passen, menys coses m'emportaria, i dic "m'emportaria" perquè ja no m'emporto res.
Instal.lada i començant a arrelar, m'he deixat dur per la vida, fins que m'he adonat que el meu temps s'el reparteixen les obligacions i que les inquietuds han compartit tantes vegades la seva fracció que han quedat oblidades.
He decidit ser injusta i inmadura i ara trec el temps de les úniques hores "obligades" que no disfruto: les de la feina!!!!
O sigui que sortejant el perill, invertint un temps que en realitat no és meu, ratllant la il.egalitat i l'estafa, part de la meva recargolada ment anarquista ha tornat a surar per treballar per pur i dur egoisme.
A partir d'ara podré dir que m'agrada el que faig.
Tot el que soc, tot el que escric, també el que dibuixo i el que dic, pertany a les dues persones que formen el centre del meu caos. Tot ho dec i ho dedico a en Joan i la Bruna, la meva petita família.