DISPARITAT

D’ençà que era un marrec jo volia tenir un gat. No pas un gos com la majoria d’infants. En coneixia un que fins i tot tenia una fura. Però jo tenia endins el caprici d’un gat, potser, ara hi penso, empès per la fascinació que em produïa el conte del gat amb botes. Un llibre que guardava amb sentiment a la meva prestatgeria encara avui. Vell i atrotinat per l’ús però present.
A casa hi havia disparitat de criteris, no amb els germans que no en tenia, sinó amb els pares. En aquells temps vivíem a salts per tot el món. La mare em donava suport a la proposta però havia de ser negre. D’origen escocès septentrional com era, amb el rostre pigat i la melena pellroja, els seus avis ja li havien regalat, quan era menuda, un gat negre com a símbol de prosperitat a la llar. A la contra, el pare, d’un llogaret del Pallars Sobirà i envoltat de bestioles de tota mena, tenia absolutament vedada la tinença d’un gat a casa, i menys negre, per les al·lèrgies familiars i la creença fervorosa de provocar tots els infortunis imaginables.
De fet jo vaig néixer a Zàmbia, en un poblat anomenat Luangwa a tocar de tot. Els pares hi eren per feines diverses i allà de gats no se’n veien i jo encara no tenia el delit. Va ser més tard quan va començar l’estira i afluixa sense resultats per anys. No hi havia conciliació.
La dèria impertinent em va duu fins i tot al psicòleg infantil per veure de passar full. Res a fer. Jo no era pas conscient del dilema i les baralles entre els meus progenitors que malgrat m’estimaven no se’n sortien. Ho van provar amb un gat negre de peluix però jo no m’ho empassava. A la fi quan, per aquells dies, érem vivint a Noruega, va esclatar tot. Els pares es van separar i de cop i volta jo tenia un gat negre a casa la mare i un maridatge de somriure i remordiments.
Vaig trigar molt de temps a saber que el gat negre era el més petit dels problemes entre ells. En tot cas va ser una gata maula, deia la mare, la que sí va entrar a casa del pare, en un altre indret.