Dir adéu

Un relat de: Fadalletrada
Abatuda. Han passat els dies, les setmanes i els mesos. Mesures de temps que fan que aquest sigui més curt. Ha arribat el punt i final després d’un parell de punts i comes. Ara l’habitació llueix igual que el primer dia, amb una petita diferència que ningú tret d’ella pot reconèixer; l’habitació als seus ulls és plena. Plena de rialles, de nits sense dormir; bocins de moments tristos, moments nostàlgics; plena de música, de silencis, de sospirs. Als ulls dels altres, quatre parets buides, d’un color groc estrident. Un color que al pas del temps va cobrir-se de fotografies, dibuixos, calendaris, postals. Una paret anomenada “La paret dels moments”. Enganxada una moneda de dos cèntims britànics, el retall d’un moneder foradat; un targeter i un post-it caducat. Només en resta el blue-tac. Seu a la cadira, diu paraules en veu alta i de cop l’eco dels primers dies reapareix. L’eco del buit material de les seves pertinences ja empaquetades. Només en queda un parell de camises, uns pantalons, roba interior i productes de neteja.

Abatuda per tancar un cicle de constants emocions però energètica de tornar a la realitat, de veure cares conegudes, cares entranyables. L’Aina fa un crit en silenci i es diu a ella mateixa “no pot ser”. No pot ser que l’avió estigui esperant per emportar-se-la per sempre de nou a casa. Què en serà de totes aquelles persones que han anat omplint l’habitació? Com aquell nen que de petit en una caixeta guarda els seus tresors més valuosos i l’amaga per recuperar-la al fer-se gran. Però aquella habitació seria reutilitzada al cap de pocs mesos per un nou habitant, que al obrir la porta l’acabaria de buidar per sempre i omplir de noves i diferents aventures. L’Aina no s’imagina la seva habitació sense ella, ja no seria mai més la seva habitació, una habitació que li ha fet de casa durant tant de temps, un escriptori que l’ha vist plorar i li ha eixugat les llàgrimes en ple hivern i una finestra que li ha refrescat l’esperit al despuntar l’estiu.

Abatuda es penja la corretja de la bossa de mà a l’espatlla, diu adéu del radiador que l’ofegava de calor, de la nevera que xiuxiuejava a mitja nit. Tanca la porta en un sol cop, passa la clau i no mira enrere. Travessa el passadís, baixa dos pisos, deixa la clau a la bústia i al girar el cap el silenci l’absorbeix de cop. Les llàgrimes salades reprimides comencen a fluir, tot dient amb la mà al cor, tornaré.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Fadalletrada

Fadalletrada

7 Relats

12 Comentaris

2626 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
M'agrada la música, m'agrada l'amor; m'agrada la literatura i l'art en general. Així m'agrada escriure, m'encanta tocar el violí; de tant en tant dos acords amb cordes de guitarra o, sobtadament, quatre tecles de piano.

La meva cita preferida diu viu i deixa viure, i sobretot no perdis el temps, que tempus fugit i carpe diem embolcallin els bons moments. I pels dolents, no fer-se'n gaire mala sang, que el destí és inèdit i la vida ben incerta i no es prudent estancar-se en els fallits sinó mirar endavant cap a noves metes.

Així amics i companys de viatge, ompliu les maletes amb llapis de colors, unes quantes imatges i un grapat de records; i recordeu, si mai heu de tornar a començar al punt de partida, no tingueu por, que com deia un vell amic, tornar al punt de partida no és retrocedir.

Salut i lletres!

E.