Digueu-li com vulgueu

Un relat de: Qu1MiCa

No hi ha resposta, com sempre. Era d'esperar. Que volia? Mai feia res per obtenir un altre resultat. No arriscava...mai arriscava! Pobre! es pensava que, si havia de passar, tard o d'hora passaria sense més. Quan no era així la resignació tornava a la seva vida. Ella li deia timidesa quan, en realitat, tothom al seu voltant tenia clar que allò no era timidesa, allò s'anomenava covardia. A ell tothom li deia tímid, quan ell sabia del cert que no era tímid, era un covard.

La història es repetia, però ella de camí al futur es va prometre que, aquest cop, seria diferent. Instants després va aturar-se un moment en mig del carrer: "cinc, sis..." ja no recordava els cops que s'havia fet aquesta promesa. El que si recordava era els cops que l'havia trencada: "Rita, sembles tonta, com si no et coneguessis!!" Va seguir el seu camí, a l'ipod en aquells moments la Chiara Mastroianni li xiuxiuejava "Don't lose your grip on the dreams of the past, you must fight just to keep them alive". Amb la barreja de la música i el soroll intents del trànsit en hora punta, va fer la resta de camí intentant sentir-se a si mateixa com es deia que aquell cop si.

Al metro, ell tenia pensaments paral·lels. Com carai s'ho faria? no en tenia ni idea. Entre tant la cançó més famosa dels Survivor ressonava dins seu "Don't lose your grip on the dreams of the past, you must fight just to keep them alive". La suma de la música i la calor d'aquella hora punta en el subsòl no ajudaven gaire a mantenir-se centrat. Ell esperava el moment oportú, una coincidència inesperada a la cua del bar, la casualitat d'unes fotocopies a última hora...Quants cops les havia imaginat? Masses. Ell creia que si qualsevol dia d'aquests es presentava l'oportunitat, l'agafaria al vol. Mentia de mala manera, ell mateix va adonar-se'n "Bruno, sembles ximplet!! massa imaginació és el que tinc!!" Tot i així va fer les dues parades restants convencent-se a si mateix que aquest cop seria diferent.

Aquell dia la casualitat va tenir lloc a la porta de l'ascensor. Al dia següent l'oportunitat va ser al menjador. A la setmana es van trobar al bar. Al mes a la biblioteca. A l'any ella encara no havia esbrinat com es deia ell. En Bruno feia temps que sabia el nom de la Rita. Covardia? timidesa? Digueu-li com vulgueu...

D'això fa dos anys, encara avui dia es penedeixen de no ser valents. Encara avui dia, tots dos, es fan la mateixa promesa: "avui...avui segur que si!!"

Comentaris

  • He de reconèixer que jo sóc d'aquests[Ofensiu]
    Arnau | 05-05-2009 | Valoració: 10

    Em fa vergonya reconèixer-ho però em sembla que jo sóc d'aquests.Jo en dic covardia jejeje

    T'he descobert per casualitat i he fet un parell de llegidetes els teus relats. Encara que aquest món no sigui el teu t'hi has adaptat molt bé.

    Felicitats!


    pd: Em sembla que compartim la mateixa devoció per la música, a mi també m'encanta i he recorregut a posar el nom d'un grup o el nom d'una canço en els meus relats

  • Jo m'arrisco[Ofensiu]
    nuriagau | 19-02-2009 | Valoració: 10

    M'arrisco a fer-te el segon comentari.

    Un molt bon relat que explica allò que succeeix a moltes persones. no es decideixen a fer el primer pas.

    Felicitats pel relat!

    Núria

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Qu1MiCa

Qu1MiCa

11 Relats

36 Comentaris

11101 Lectures

Valoració de l'autor: 9.47

Biografia:
Abans de tot, començaré dient que aquest no és el meu món. Jo no sóc pas de lletres...però aquí em teniu, sense pretensions, i sense cap esperança de guanyar un premi Planeta :D


Un cop avisats . . . dir que estic estudiant química (si més no, s'intenta!), m'agraden les pel·lícules antigues i no tan antigues, la fotografia, un bon llibre, una bona excursió, un bon dia i encara millor una bona nit!! el bon menjar, la bona companyia!! i la bona música, que no falti mai la música!!



;)