Dia de reis

Dia de Reis de l'any 2003. Són les deu del matí i estic treballant. Despatxo a una dona que està comprant uns regals. Hi ha gent que s'espera a comprar els regals fins a l'últim moment! Deu tenir entre quaranta i cinquanta anys. És baixeta i una mica grassoneta. La seva pell morena i el seu accent em diuen que és sudamericana. Compra alguns llibres i joguines per a nens, sense fixar-se en el preu. Ve sovint a la botiga a comprar llibres infantils, sempre en català.
-Ensenya'm llibres per a un nen de set anys; però que siguin en català, que, si no, el nen no els llegeix!- pel to en que ho diu adivino que els regals no són per al seu fill- Com m'agradaria poder comprar-li llibres a la meva filla...- diu amb un somriure als llavis.
-Els embolico per regal?- la miro i veig que, encara que somriu, té els ulls tristos.
-Sí, embolica'ls tots; si em deixes un bolígraf posaré el nom dels nens al paquet per no confondre'ls després.
-Sí, tingui- li passo un retulador- I quina edat té la seva filla?- pregunto, per fer una mica de conversa mentre embolico els regals.
- Doncs té onze anys cap a dotze, i ja fa tres que no la veig, saps?- no ho diu amb amargor, però se l'il·luminen els ulls mentre parla de la seva filla- És que viu al Perú, amb el seu pare i els seus germans grans, que ja van a la universitat.
Va parlant amb orgull dels seus fills, especialment de la petita, l'única filla que té. M'explica que el seu marit i els seus fills han viscut en altres països com l'Argentina, però que finalment han tornat al Perú perquè la situació és molt semblant a tot Sudamèrica.
- Per això mateix vaig venir a Espanya, perquè amb el que guanyo puc pagar la universitat dels meus fills. Vull que estudiïn, perquè és la única possibilitat que tenen per tenir una vida digna allà al Perú, sense haver d'emigrar com he hagut de fer jo.- És estrany, no parla d'una forma trista, sinó que ho fa amb un to d'esperança.
Vaig embolicant i escoltant la seva història; és com si estigués disposada a explicar-la a tothom que vulgui escoltar-la. M'agrada que me la expliqui; deu ser una dona molt valenta. Segons el que diu fa uns anys que una amiga seva li va plantejar de passar la frontera entre Sudamèrica i els Estats Units, però van pensar que era molt perillós i finalment van decidir emigrar a Espanya. La seva amiga va quedar-se a Madrid, on va trobar feina, però ella va haver de venir fins a Barcelona. Ara treballa a una casa cuidant els nens i fent les coses de la llar.
- No és que no m'agradi el lloc on treballo, però quan m'envien a buscar regals pels nens el mateix dia de Reis no puc evitar pensar que és una injustícia que ells que tenen els seus fills aquí enviïn altres persones a comprar els seus regals i jo hagi d'enviar petits regals per correus, sense poder donar-los-els en persona...
- I per què no va vostè a veure'ls uns dies?- pregunto, innocent, sense pensar en els problemes que comporta fer aquest viatge.
- No saps com m'agradaria... però em temo que si hi vaig és probable que no pugui tornar, qüestió de papers, saps? També he pensat a portar la meva filla petita amb mi, per veure-la crèixer, però és molt difícil. Com sempre, necessito molts papers que no tinc.- Encara em sorprèn el to amb què parla; jo, en el seu cas, estaria molt trist, sobretot en aquests dies que són tant de família.- El que fa una mare pels seus fills no ho fa ningú!
- Ja ho pot ben dir- Quanta raó té! Ja he acabat d'embolicar tots els regals, els poso en una bossa i li cobro. Penso a fer-li una mica de descompte, ja que m'ha agradat molt conèixer-la, però recordo que els diners no són seus, així que no li'n faig.
Se'n va carregada de bosses i promet tornar un altre dia i comprar-li un llibre a la seva filla, ja que al Perú no són fàcils d'aconseguir. Ja se n'ha anat, però ja no puc deixar de pensar en ella; el dia de Reis ja no em sembla un dia tan alegre, ja que no tothom pot passar-lo amb la gent que s'estima.
Quantes dones hi deuen haber en la seva mateixa situació? Segur que tan sols a Mataró, la meva ciutat, ja n'hi ha més d'una, treballant i vivint a cases de desconeguts, sense veure la seva família. Sens dubte, han de ser dones molt valentes, amb coratge. De tant en tant ja va bé parlar amb gent que no té accés al ritme de vida que nosaltres portem; ens fa adonar-nos que som afortunats i que no valorem tot el que tenim. Què faria jo si la meva mare visqués en un altre país, no la pogués veure i depengués totalment dels diners que ella guanya allà? Suposo que l'estimaria més que mai. De tota manera, és una sort que jo hagi nascut en aquest país i no en cap altre.
L'altre dia van fer un programa per la tele en què mostràven com vivien els nens al Tercer Món, als països pobres: sembla ser que hi ha més països pobres que no pas rics i que és als pobres on neixen més nens al dia. Per tant, és més fàcil nèixer en una família pobra que no en una rica; la gran majoria d'habitants del món no viuen com nosaltres.
Vaig despatxant i fent coses a la botiga fins a les dos quarts de tres, que pleguem i ens anem a ca la iaia, a dinar tota la família junta: som més de vint! Comencem a menjar i a donar-nos els regals a la vegada. Els tiets em donen diners, em regalen espelmes, jerseis, mitjons... Em pregunten per l'ordinador que m'han portat els Reis. Jugo amb la meva cosina de vuit anys que viu a Alemanya amb la seva mare i que només per Nadal i a l'estiu.
Sóc feliç.