Dia de reis II

Dia de Reis de l'any 2003. Són les deu del matí i estic treballant. Despatxo a una dona que està comprant uns regals. Hi ha gent que s'espera a comprar els regals fins a l'últim moment! Deu tenir entre quaranta i cinquanta anys. És baixeta i una mica grassoneta. Per la seva pell morena i el seu accent dedueixo que és sudamericana. Compra alguns llibres i joguines per a nens, sense fixar-se en el preu. Ve sovint a la botiga a comprar llibres infantils, sempre en català.

-Ensenya'm llibres per a un nen de set anys; però que siguin en català, que, si no, el nen no els llegeix!- pel to en que ho diu adivino que els regals no són per al seu fill- Com m'agradaria poder comprar-li llibres a la meva filla...- diu amb un somriure als llavis.

-Els embolico per regal?- la miro i veig que, encara que somriu, té els ulls tristos.

-Sí, embolica'ls tots; si em deixes un bolígraf posaré el nom dels nens al paquet per no confondre'ls després.

-Sí, tingui- li passo un retulador- I quina edat té la seva filla?- pregunto, per fer una mica de conversa mentre embolico els regals.

- Doncs té onze anys, gairebé dotze, i ja fa tres que no la veig, saps?- no ho diu amb amargor, però se l'il·luminen els ulls mentre parla de la seva filla- És que viu al Perú, amb el seu pare i els seus germans grans, que ja van a la universitat.

Va parlant amb orgull dels seus fills, especialment de la petita, l'única filla que té. M'explica que el seu marit i els seus fills han viscut en altres països com l'Argentina, però que finalment han tornat al Perú perquè la situació és molt semblant a tot Sudamèrica.

- Per això mateix vaig venir a Espanya, perquè amb el que guanyo puc pagar la universitat dels meus fills. Vull que estudiïn, perquè és la única possibilitat que tenen per tenir una vida digna allà al Perú, sense haver d'emigrar com he hagut de fer jo.- És estrany, no parla d'una forma trista, sinó que amb un to d'esperança.

Vaig embolicant i escoltant la seva història; és com si estigués disposada a explicar-la a tothom que vulgui escoltar-la. M'agrada que me la expliqui; deu ser una dona molt valenta. Ja fa anys que una amiga seva li va plantejar de passar la frontera entre Sudamèrica i els Estats Units, però van pensar que era molt perillós i finalment van decidir emigrar a Espanya. La seva amiga va quedar-se a Madrid, on va trobar feina, però ella finalment va haver de venir a Barcelona. Ara treballa a una casa cuidant els nens i fent les coses de la llar.

- No és que no m'agradi el lloc on treballo, però quan m'envien a buscar regals pels nens el mateix dia de Reis… és injust, saps? ells que tenen els seus fills aquí m'envien a mi a comprar els seus regals i jo mentres m'haig de conformar amb enviar petits regals per correus, sense poder donar-los-els en persona...

- I per què no va vostè a veure'ls uns dies?- pregunto, innocent, una mica per dir alguna cosa.

- No saps com m'agradaria... però és difícil… qüestió de papers, saps? També he pensat a portar la meva filla petita amb mi, per veure-la crèixer, però mai no m'acabo de decidir…

Ja he acabat d'embolicar tots els regals, els poso en una bossa i li cobro. Penso a fer-li una mica de descompte, ja que m'ha agradat molt conèixer-la, però recordo que els diners no són seus, així que no li'n faig.

Se'n va carregada de bosses i promet tornar un altre dia i comprar-li un llibre a la seva filla, ja que al Perú no són fàcils d'aconseguir. Ja se n'ha anat, però ja no puc deixar de pensar en ella; el dia de Reis ja no em sembla un dia tan alegre.

Vaig despatxant i fent coses a la botiga fins a les dos quarts de tres, que pleguem i ens anem a ca la iaia, a dinar tota la família junta: som més de vint! Comencem a menjar i a donar-nos els regals a la vegada. Els tiets em donen diners, em regalen espelmes, jerseis, mitjons... Em pregunten per l'ordinador que m'han portat els Reis. Jugo amb la meva cosina de vuit anys que viu a Alemanya amb la seva mare i només ve per Nadal i a l'estiu.
Sóc feliç.