Desorellat

Un relat de: Mena Guiga
S'hauria d'arreglar la vista, la bruixa: la perdia. Se li escapava com la bondat del món per més que ella es resistís a creure-se-la amb un toc naïf de càndida fada.
S'hauria d'arranjar els ulls...amb aquella visió?

Rere unes mates mig seques de calèndules, espantadís com de costum, el gat bicolor crema i vainilla mirava la dona de cinquanta-sis anys i mig amb més estupor encara que ella observant-lo a ell. L'intrigava el pestanyeig abusiu de la dona.

Uns ocells negres amb el bec to taronja esbrevat, es sorprenien: era el mateix gat? Van emetre uns tittitiiits d'estranyesa. El felí ni es va immutar. La vena caçadora feia temps que la tenia aplacada.

La bruixa va esperar-se -però l'error òptic continuava- per apropar-li el bol de doble compartiment, amb la teca i l'aigua que diàriament li proporcionava, plegant del voler comprobar que no fos una il·lusió. El gat tenia orelles! L'animal desorellat, en tenia. El felí víctima de vandals. Podia ser que atípicament haguessin crescut d'un dia per l'altre, s'haguessin regenerat com la cua d'una sargantana o un braç d'equinoderm? Ho trobava increïble, la màgia havia de ser una altra. Li seguí contemplant les parts externes de l'oïda, inevitablement li vingué la imatge del primer cop, en trobar-lo viu entre els germans assassinats una nit de revetlla i de solstici. A uns els havien introduït petards a la boca i a l'anus. A un li havien buidat els ulls i hi havien posat dos xiclets. A ell, ja cansats, li havien tallat les orelles. Conformaven un pilonet de torturats, com un fogueró de dolor. Els miols del supervivent els va sentir la bruixa, que el va agafar, va enterrar els altres cossos, va maleir la maldat. Se'l va endur al seu pati-jardí en estat desmaiat: encara escoltava el ressò de les rialles perverses dels autors de l'atrocitat.

De seguida s'ocultà entre l'herbei alt. La bruixa respectà la solitud del gat traumatitzat a qui sempre va fer companyia propera distant. Va descobrir que el mateix dia del terrible fet un astrònom amant dels felins -i avesat a tenir-ne un i dos i tres a casa seva- havia descobert una nova galàxia que va batejar, per paral·lelisme formal, 'Orelles de gat'.

Una riallada de vell, al pati veí, va espantar-la. L'avi en cadira de rodes havia aconseguit que el fill li permetés fumar ... què si li restava estada al planeta. Després tossiria, el cafè amb llet del fill -en sentia l'aroma- es tombaria novament amb l'impacte i l'entrepà de truita (d'ous d'au torturada en granja industrial) quedaria amb la crosta de pell de gallina. El cas és que el riure de l'ancià va causar que les dues s'envolessin, sincronitzades com perfectes amants tàntrics: dues papallones amb les ales de gammes cromàtiques exactes a les orelles perdudes de l'animal. El tornaven a deixar desorellat, però 'escoltant' més. Havien fet d'orelles, havien orellat l'ànima del gat. El somriure de delit de la bruixa va perllongar-se fins que els estels i els grills van ser amos de l'escenari de la nit. Ni el gat ni la dona s'havien mogut. Sota la celístia, la bruixa, va treballar amb llana dels colors de l'animal. Va confegir-li un barret amb dues protuberàncies fent d'orelles. Aconseguí apropar-s'hi, no li fugí. Li posà. S'assegué al seu costat, rere les calèndules que es resistien a malmetre's, que persistien en aquella eternitat. En menjà una: picantor de vida plena. Acaronà l'animal. La galàxia 'Orelles de gat' lluí més. Les dues papallones s'hi havien dirigit i s'hi havien afegit per fondre-s'hi.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

792 Relats

830 Comentaris

278089 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com