Desorellat

S'hauria d'arreglar la vista, la bruixa: la perdia. Se li escapava com la bondat del món per més que ella es resistís a creure-se-la amb un toc naïf de càndida fada.
S'hauria d'arranjar els ulls...amb aquella visió?

Rere unes mates mig seques de calèndules, espantadís com de costum, el gat bicolor crema i vainilla mirava la dona de cinquanta-sis anys i mig amb més estupor encara que ella observant-lo a ell. L'intrigava el pestanyeig abusiu de la dona.

Uns ocells negres amb el bec to taronja esbrevat, es sorprenien: era el mateix gat? Van emetre uns tittitiiits d'estranyesa. El felí ni es va immutar. La vena caçadora feia temps que la tenia aplacada.

La bruixa va esperar-se -però l'error òptic continuava- per apropar-li el bol de doble compartiment, amb la teca i l'aigua que diàriament li proporcionava, plegant del voler comprobar que no fos una il·lusió. El gat tenia orelles! L'animal desorellat, en tenia. El felí víctima de vandals. Podia ser que atípicament haguessin crescut d'un dia per l'altre, s'haguessin regenerat com la cua d'una sargantana o un braç d'equinoderm? Ho trobava increïble, la màgia havia de ser una altra. Li seguí contemplant les parts externes de l'oïda, inevitablement li vingué la imatge del primer cop, en trobar-lo viu entre els germans assassinats una nit de revetlla i de solstici. A uns els havien introduït petards a la boca i a l'anus. A un li havien buidat els ulls i hi havien posat dos xiclets. A ell, ja cansats, li havien tallat les orelles. Conformaven un pilonet de torturats, com un fogueró de dolor. Els miols del supervivent els va sentir la bruixa, que el va agafar, va enterrar els altres cossos, va maleir la maldat. Se'l va endur al seu pati-jardí en estat desmaiat: encara escoltava el ressò de les rialles perverses dels autors de l'atrocitat.

De seguida s'ocultà entre l'herbei alt. La bruixa respectà la solitud del gat traumatitzat a qui sempre va fer companyia propera distant. Va descobrir que el mateix dia del terrible fet un astrònom amant dels felins -i avesat a tenir-ne un i dos i tres a casa seva- havia descobert una nova galàxia que va batejar, per paral·lelisme formal, 'Orelles de gat'.

Una riallada de vell, al pati veí, va espantar-la. L'avi en cadira de rodes havia aconseguit que el fill li permetés fumar ... què si li restava estada al planeta. Després tossiria, el cafè amb llet del fill -en sentia l'aroma- es tombaria novament amb l'impacte i l'entrepà de truita (d'ous d'au torturada en granja industrial) quedaria amb la crosta de pell de gallina. El cas és que el riure de l'ancià va causar que les dues s'envolessin, sincronitzades com perfectes amants tàntrics: dues papallones amb les ales de gammes cromàtiques exactes a les orelles perdudes de l'animal. El tornaven a deixar desorellat, però 'escoltant' més. Havien fet d'orelles, havien orellat l'ànima del gat. El somriure de delit de la bruixa va perllongar-se fins que els estels i els grills van ser amos de l'escenari de la nit. Ni el gat ni la dona s'havien mogut. Sota la celístia, la bruixa, va treballar amb llana dels colors de l'animal. Va confegir-li un barret amb dues protuberàncies fent d'orelles. Aconseguí apropar-s'hi, no li fugí. Li posà. S'assegué al seu costat, rere les calèndules que es resistien a malmetre's, que persistien en aquella eternitat. En menjà una: picantor de vida plena. Acaronà l'animal. La galàxia 'Orelles de gat' lluí més. Les dues papallones s'hi havien dirigit i s'hi havien afegit per fondre-s'hi.