Desolació (VII)

Desolació (VII)

Extractes del diari de Selena Mann.

Primer fragment.

Avui he decidit emprendre aquest diari amb l'intenció bàsica d'alliberar-me de la càrrega a la que estic sotmesa. En Herman es capaç de consolar-me momentàniament i l'Edward i la seva beneïda innocència infantil, alhora que les seves necessitats, hem deslliguen d'aquest terrible sofriment que aquí tractaré d'exposar. Com començar el relat de la nostra situació?. Que es el que hem motiva a exposar quelcom que saps del cert no arribarà a ningú, que no serà sotmès a l'escrutini de caps ulls, perquè la teva es l'única consciencia sobrevivent de la raça?. Potser la nostre cada dia mes reduïda colònia aconseguira d'alguna forma, gracies als nostres Patriarques, arribar a l'anhelat refugi natural... Llavors aquest diari podrà ésser estudiat per generacions futures mes afortunades, i aprendre en la seva lectura que els seus predecessors sofriren per ells i el seu benestar cercant la terra que ara trepitgen al llarg d'un món devastat i erm.

Començaré per el final. Per el fi de la Humanitat. Tot s'iniciar de sobte, precisament en aquells països que mes havien sofert ja fins ara un Infern terrestre. Des d'Occident miràvem les noticies insensibilitzats, creient que era una catàstrofe mes, emmarcada en el terrible destí d'aquells tristos desemparats. Recordo que començar a Sud-àfrica. La plaga, desconeguda per tothom, retornava els ecos de segles passats quan el món fora devastat per les grans pestes i epidèmies. Es sorprenent com havíem oblidat el sofriment, l'anihilació, capficats en les nostres asfaltades metròpolis, amb els nostres insignificants i protocol·litzats problemes. S'estengué per tot Africa de forma sobtadament brutal. Ingents quantitats de vides perdudes, un espectacle insuportable per a la raó humana. Alguns creien que tot era ficció, acostumats com érem a veure la realitat per l'ull cristal·lí i artificial de la televisió. Fora curiós veure com, fins i tot en aquells moments, en les portes de l'Apocalipsis, aquí continuàvem amb les nostres patètiques i banals disquisicions...economia, política, la plaga... Les noticies nomes variaven donant un espai considerable a les informacions que arribaven del continent africà, però romania la mateixa vella e insulsa rondalla. Els governs no reaccionaren i continuaren en la seva trista i patètica actitud de sempre, en les seves tristes i patètiques disquisicions eternes. Les veus d'alarma les donaren ciutadans amb relació amb el continent que estava essent devastat: ONG's, immigrants amb familiars en aquella terra... Parlaven de quelcom esfereïdor, impossible de comprendre, de ciutats buides, nomes habitades per cadàvers putrefactes i animals carronyers. Llavors es va saber que les grans cadenes de televisió havien pactat amb els Governs en certa reunió a nivell internacional la no-emissió de qualsevol informació torbadora a fí de mantenir el fluir "normal" de la vida i la producció a Occident. Es a dir, volien silencia la fi del món. Fins i tot certs científics pagats per sou i sense escrúpols afirmaven que remetria l'hecatombe, que la solució era propera. Evidentment era mentida i els Governs d'Occident adoptaren el seu veritable rostre: la repressió sistemàtica. Les forces de seguretat i els exercits finalment es posaren en marxa o augmentaren la seva activitat. Fronteres es tancaren amb impenetrables controls, flotes de l'armada en coalició patrullaven per el Mediterrani... La decisió consistia en deixar que es podrissin la resta i romandre en una fortalesa europea, situació si bé no nova, molt més aguditzada i terrible. Començaren a sorgir moviments de protesta que en certs llocs culminaren en milícies urbanes de resistència. Certes ciutat es rebel·laren i es declararen independents, enviant emissaris a Africa. En aquest punt, de Guerra Civil Europea (mostra d'ingeni de cert aspirant a literat que fou posada de moda), la noticia que faria esgarrifar per fi els colls dels buròcrates i oligarques va arribar: Amèrica havia estat infectada. La corrupció va arribar, inexorable, al paradís. Llavors s'aplicaren a aquells eterns i admirats veïns les mateixes mesures d'aïllament i contenció que als africans. En aquest punt tot esdevé foscor. Les retransmissions de noticies es van tallar i es van desconnectar els terminals i aparells que proporcionaven Internet, així com qualsevol connexió per satèl·lit o radio. Realment l'aïllament intern fou sistemàtic i mortalment ràpid, esvaint-se la suposada llibertat d'informació de la que gaudíem d'un dia per a un altre, ja que si bé les grans companyies d'informació havien complagut als governants en la censura, encara podíem obtenir dades des de vies no controlades. Aleshores, tancats enfront els nostres captors i sense conèixer la situació dels companys de cela l'infecció va penetrar a Europa, per Itàlia. Florència, Roma, i Venècia foren escenari de la fúnebre incursió de la Mort al continent, que en la seva altiva i obscura figura semblava haver reivindicat el seu tro perdut, terrible rei oblidat que retorna del seu Exili.