Sobre les Nacions Unides: comentaris rancuniosos d'un esser frustrat i mediocre (i sense autoestima)

Deixeu-me parlar de les Nacions Unides. Aquesta insigne organització, filla de l'inútil Societat de Nacions i que té en els seus gens la mateixa mediocritat que la mare. (El pare, Woodrow Wilson, només era un senyor alienat mentalment, idealista que, per circumstàncies de la vida, va presidir els Estats Units). L'absència d'un Govern mundial, últim somni de Kant, pren forma en aquesta cosa estranya que apareix amb regularitat (com el defecar) a la premsa cada cop que, arreu, uns senyors maten a uns altres per raons X o alguna desgracia ocorre. Com un massiu Pepito grillo. Per suposat, Nacions Unides, o NNUU, o United Nations, o Nations Unie o UN, no només es dedica a… com ho diríem, la mediació en conflictes internacionals. No! Nacions Unides ajuda al pobre i desemparat, regula l'aviació internacional, les comunicacions mundials, la pesca, els serveis postals, la cultura, etc. a través d'una extensa gama d'agències i programes, entre d'altres, el PNUD, la OMS, el BM, l'FMI, la ILO, la FAO, la UNESCO, la ICAO, la UPU, la ITU, la WMO, la IFAD, la UNIDO, la ben coneguda per Colin Powell IAEA, i la estimada per comunistes d'arreu, OMC, com oblidar-se de l'UNPF, etc. Es a dir, en l'intent de crear la pau perpetua kantiana, trobant-nos front la crua realitat de la juxtaposició d'Estats, de l'anarquia de Morgenthau, del peix gran peix petit, del realisme de postguerra freda, en definitiva, de l'immensa merda que composa el que s'ha vingut definint des de cert temps com a "Societat Internacional", la decisió preclara fora crear aquesta extensa gama de bonics anagrames (UNESCO- CUCONES, com: mira quines sabates mes "CUCONES" diu la pija a la seva amiga) amb el seu corresponent sèquit de funcionaris.

De què va morir la mare? De dues afeccions: la primera, 1931, la guerra de Manxúria, Japó entra en una de les seves periòdiques follies imperials, l'Anschluss nipó, la Xina convulsa demana emparament a la Societat i aquesta, en la seva magna inutilitat (i l'absència d'Estats Units com a membre, paradoxalment) no fa gaire, o fa el que actualment realitza el nostre guapíssim gerro també anomenat Ministra de Asuntos Exteriores, declara que "lamenta" que "demana explicacions" i es torna a fer un cafè a la Castellana, manicura a les 12:00, Consell de Ministres a i mitja. La segona malaltia, aquest cop mortal, la va contreure a 1934, coneguda com a "cas Etiòpia": la Itàlia feixista decideix retornar als temps de la Roma Imperial i envair Àfrica. L'Europa de l'estultícia intel·lectual i moral (crec sincerament que no hem canviat gaire) s'ho mira com una concessió als -ismes que apaivagarà l'Alemanya nazi. La Societat aplica sancions econòmiques lleus, aixeca el dit i diu a Mussolini "això no es fa, caca" però després calla davant la violència del fill, calla tothom, apliquen la doctrina Chamberlain, la de que es pot parlar amb gossos rabiosos en forma d'home. La mort de la Societat de Nacions es produeix en el part d'un fill deforme, la Segona Guerra Mundial. Des de 1935 fins al 39, nou Estat Membres es retiren de la institució. Las rates abandonen el vaixell. Curiosament només es sanciona amb l'expulsió a la URSS, que va envair Finlàndia, un biaix certament curiós tenint en compte que va ser gracies a sang russa a la que es va guanyar la Guerra.

Qualsevol pot trobar molts exemples de trencament amb els principis de la Carta de Nacions Unides: 1. Igualtat sobirana, invasió d'Irak; 2. Bona fide, qui es creu que existeix la bona fe al camp internacional?; 3. No-ús de la força o amenaça d'ús de la força, realment necessito donar-te un exemple? ; 4. Suport a l'obligatorietat de les decisions de Nacions Unides, el constant "pasarse por el forro" de la MINURSO al Sàhara; 5. La no-intervenció en els assumptes interns d'altres països, les reticències a que Iran disposi d'energia nuclear.

Les Nacions Unides és un Govern, sense Parlament i oligàrquic. L'Assemblea General te la mateixa importància que un xiclet a les Rambles de Barcelona. Potser un xiclet de la grandària d'un elefant, com si fos una obra d'artista modern, però un xiclet a fi de comptes. El Consell de Seguretat fora concebut com el paladí de la pau, el mitjancer en les disputes i el poder executiu. La realitat és obvia per a qualsevol: si cinc membres permanents tenen dret a vet res es farà sense el consentiment d'aquets cinc, al contrari, tot és farà que aquets cinc vulguin. És com una gran empresa on només decideixen els accionistes majoritaris. Una altre cosa que ens pot parlar sobre aquesta institució és la vella dita de "qui paga, mana": el pressupost de Nacions Unides s'aprova per majoria de 2/3 en l'Assemblea General per períodes de dos anys. El principal contribuïdor en termes històrics ha estat Estats Units. Paradoxalment, Estats Units també es el major deutor al pressupost de Nacions Unides. El pretext nord-americà es la preponderància dels països del Tercer Mon en el sistema d'aprovació del pressupost (recordem, passa per l'Assemblea on no existeixen privilegis entre països com al Consell). La conseqüència de la falta de finançament es l'entrada de capital privat. Tothom pot preveure les conseqüències d'això en una institució pública de caire internacional. Tot i que les NU defensen l'igualtat en un pla discursiu, la pura, nua desigualtat entre Estats l'afecta fins al cor: els Estats Units tenen una delegació de 150 membres, altres països, dos o tres. Això es exactament el mateix que ocorre en una democràcia representativa: no importa que el teu vot sigui igual al dels altres, que regeixi la voluntat de la majoria, que s'apliqui l'un vot una persona... La desigualtat real, material, descarnada, contradiu constant i perpètuament tots els principis democràtics del liberalisme. Més en el cas d'Estats. D'altra banda, en les Nacions Unides ni tant sols s'aplica el principi majoritari: el principal cos, el Consell de Seguretat, es regeix per l'unanimitat dels cinc membres permanents. Al final, tot el que es fa es el que convé als interessos nacionals dels cinc grans, sense gaire sorpresa, alguns exemples:

-Xina veta l'UNPREDEP, missió de pau destinada a Macedònia, per què Macedònia reconeix a Taiwan
-Les negociacions sobre Kosovo al Consell respecte a d'imposició de sancions a Sèrbia son bloquejades per Xina i Rússia. L'OTAN acaba actuant per el seu compte sota auspicis de l'Administració Clinton
-En 2001, Estats Units veta l'enviament d'observadors a Orient Mitja
-El mateix any, Estats Units veta el comminament a Israel de retirar-se de territoris palestins
-En 2002, Estats Units impedeix la missió de pau a Bòsnia
-En 2003, Estats Units impedeix la condemna del mur de Palestina
Etc.

Les decisions de Nacions Unides tindran importància en tant en quant coincideixin amb els interessos nacionals de les potencies. Tant simple com això. Tot això no implica que la branca de les Nacions Unides destinada a l'ajuda al desenvolupament sigui menyspreable (UNICEF, WFP, UNFPA, UNDP), però ni molt menys serà definitiva per eradicar les eternes dificultats del món fora de l'Occident desenvolupat.
Hi ha coses més subtils. Com tota organització humana hi ha ampli espai per al nepotisme, la corrupció i la "sana" ambició. L'actual Secretari General, el curiós (per dir alguna cosa) Ban Ki Moon, va atorgar al seu fillastre, Siddarth Chatterjee, una suculenta posició a l'Oficina de Projectes en Serveis (que em mori si sé que vol dir i que collons fan) a Copenhaguen, nova destinació després de formar part de la missió a Irak de Nacions Unides. Curiosament Irak també va donar feina al fill de Kofi Annan, entranyable individu sense parangó moral que era erigit per els informatius diaris com a exemple a seguir: doncs resulta que l'empresa Cotecna, de la que formava part Kojo Annan, va aconseguir un contracte per valor de 4,8 milions de dòlars en el marc del programa "Petroli per Menjar".

Per cert i per acabar. Nacions Unides dona treball a 70.000 persones. No pots entrar a Nacions Unides si ets major de 32 anys. Segueix provant amb la loteria.