Cercador
DESCROQUETAT
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Aquell elaborador de croquetes artesanals (ofici no gaire comú en una ciutat on només es consumien hamburgueses, potetes de cranc barrija-barreja de mil verins industrials, i nuggets (que ni sé què són!) ...doncs aquell bon home (era un tros de pa! -de pa no manipulat genèticament) va ser despatxat...perquè ningú en comprava. Massa sanes, massa cares.
Sense finiquito ni res. Treballava sense contracte i sota mal tracte: la mestressa abusava d'ell cada segon dimecres del mes. La dona el compensava amb una bosseta de greixons de porc ibèric (caducats i que el pobre croquetaire, amb aire trist, víctima aguanta i fote't, imaginava que eren dels propis 'mitxelins' d'ella, grassa com l'escudella que elaboraven...amb afegitons E-tres-cents i... E-tres-cents i...(com pertoca, si vols estar al dia i tenir clientela no selecta i minsa, sinó abundosa i de l'engranatge social més estereotipat).
O sigui que en Turní no tenia lloc laboral.
No havia estat capaç de fotre quatre renec ben fotuts a la cara dels subjugadors.
No havia pogut fotre un crit alliberador des dels seus dintres més dintres.
No: era tímid . I la timidesa extrema li havia fet créixer una gepa allà on acaba la columna vertebral, gens centrada, una gepa de clatell. Cada vegada més grossa. I com que per dins era buida, va aprofitar per a guardar-hi una croqueta de cada tpus. Quan tenia el pis, les tenia etiquetades i ordenades en una calaixera del segle XVIII'5. Estimava les seves croquetes, la recepta de les quals conservava en el cervell i el cervell era ben seu.
Quan una croqueta es floria, la donava als ocellets. Entranyable. I gens estrany. Tenia molt bon cor. Tot i no tenir ni cinc.
Un dia un nen, l'Edmun, que anava a P5, li va dir que els pobres poden volar perquè no tenen cul.
Allò el va impactar tant que va crear la croqueta Rosegall, sense quasi pes. Qui en mengés podria enlairar-se. Com la amaginació de Turní, que anava massa lluny. Malvivia i les croquetes no sabien què fer per alegrar-li l'existència, croquetes com eren.
L'home, enfonsat, va decidir anar al bosc i llençar-se al Riu Profund. Prou vida, prou atabalament. Prou frustració. Prou dèria croquètica.
Abans va abrigar les deu millor croquetes amb mitenes. Cinc a cada mitena. Pobretes, allà tan calentonetes, ploraven en acomiadar-se d'aquell desgraciat.
Ploraven oli i l'arrebossat perillava, s'estovaria. No es podien eixugar amb clínex.
La resta de croquetes la va anar espargint pel bosc, fent un caminet, com si fos el prota d'un conte de por i ensucrat alhora. La part dolça, per més que s'hi esforçava, no la sabia clissar. Era justet?
Fa uns mesos que tots aquests fets van succeir.
Ara, al bosc, hi ha una icona en honor al millor croquetaire del món.
Les seves fórmules encara costen d'engrunar...certs ingredients no volen ser anomenats.
Pobre Turní! Avui en dia, tothom menja croquetes casolanes de les seves que compren amagadetes dins divertides figuretes de l'home croqueta amb gepa ...i són dins la gepa, com una sorpresa per a la gola...moltes goles...les de milions de seguidors de modes culinàries assequibles que ratllen l'estupidesa.
Pobre Turní! Va suicidar-se pobre com un pobre ben pobrament pobre.. El seu talent a fer punyetes!
Si ressucita (sempre és possible, deixem parèntesi del Kosmos obert...) potser escanyi els usurpadors del boom croqueta barata i sana (els de la carnisseria on treballava, és clar, que bé van fingir el dolor per la seva mort) .
Jo li ho aconsello. I ben fet que farà!
Sense finiquito ni res. Treballava sense contracte i sota mal tracte: la mestressa abusava d'ell cada segon dimecres del mes. La dona el compensava amb una bosseta de greixons de porc ibèric (caducats i que el pobre croquetaire, amb aire trist, víctima aguanta i fote't, imaginava que eren dels propis 'mitxelins' d'ella, grassa com l'escudella que elaboraven...amb afegitons E-tres-cents i... E-tres-cents i...(com pertoca, si vols estar al dia i tenir clientela no selecta i minsa, sinó abundosa i de l'engranatge social més estereotipat).
O sigui que en Turní no tenia lloc laboral.
No havia estat capaç de fotre quatre renec ben fotuts a la cara dels subjugadors.
No havia pogut fotre un crit alliberador des dels seus dintres més dintres.
No: era tímid . I la timidesa extrema li havia fet créixer una gepa allà on acaba la columna vertebral, gens centrada, una gepa de clatell. Cada vegada més grossa. I com que per dins era buida, va aprofitar per a guardar-hi una croqueta de cada tpus. Quan tenia el pis, les tenia etiquetades i ordenades en una calaixera del segle XVIII'5. Estimava les seves croquetes, la recepta de les quals conservava en el cervell i el cervell era ben seu.
Quan una croqueta es floria, la donava als ocellets. Entranyable. I gens estrany. Tenia molt bon cor. Tot i no tenir ni cinc.
Un dia un nen, l'Edmun, que anava a P5, li va dir que els pobres poden volar perquè no tenen cul.
Allò el va impactar tant que va crear la croqueta Rosegall, sense quasi pes. Qui en mengés podria enlairar-se. Com la amaginació de Turní, que anava massa lluny. Malvivia i les croquetes no sabien què fer per alegrar-li l'existència, croquetes com eren.
L'home, enfonsat, va decidir anar al bosc i llençar-se al Riu Profund. Prou vida, prou atabalament. Prou frustració. Prou dèria croquètica.
Abans va abrigar les deu millor croquetes amb mitenes. Cinc a cada mitena. Pobretes, allà tan calentonetes, ploraven en acomiadar-se d'aquell desgraciat.
Ploraven oli i l'arrebossat perillava, s'estovaria. No es podien eixugar amb clínex.
La resta de croquetes la va anar espargint pel bosc, fent un caminet, com si fos el prota d'un conte de por i ensucrat alhora. La part dolça, per més que s'hi esforçava, no la sabia clissar. Era justet?
Fa uns mesos que tots aquests fets van succeir.
Ara, al bosc, hi ha una icona en honor al millor croquetaire del món.
Les seves fórmules encara costen d'engrunar...certs ingredients no volen ser anomenats.
Pobre Turní! Avui en dia, tothom menja croquetes casolanes de les seves que compren amagadetes dins divertides figuretes de l'home croqueta amb gepa ...i són dins la gepa, com una sorpresa per a la gola...moltes goles...les de milions de seguidors de modes culinàries assequibles que ratllen l'estupidesa.
Pobre Turní! Va suicidar-se pobre com un pobre ben pobrament pobre.. El seu talent a fer punyetes!
Si ressucita (sempre és possible, deixem parèntesi del Kosmos obert...) potser escanyi els usurpadors del boom croqueta barata i sana (els de la carnisseria on treballava, és clar, que bé van fingir el dolor per la seva mort) .
Jo li ho aconsello. I ben fet que farà!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436627 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com