Deixar d'esperar

Som amics des de fa molt de temps. Però, des de fa uns mesos que sento quelcom més especial. I, la por de trencar la nostra amistat m'impedeix de dir-t'ho, i de sentir-ho. I, és que la relació que tenim és tan bonica...!

Hem anat al cine a veure la pel·lícula basada en aquell llibre que tan em va agradar. Tu no m'hi has deixat anar sola, encara que dubtaves que t'agradés. Al final t'has emocionat tot: hem acabat plorant tots dos!

Ara, asseguts dins del cotxe recordem l'esceneta que hem protagonitzat fa unes hores. Com em fas riure!

Entre les rialles, es fa un silenci.

-Tu i jo ens assemblem massa. -em dius.
Et miro. T'has posat seriós però el teu rostre conserva aquesta pau que et caracteritza.
-Hem de deixar d'esperar.
No sé si t'entenc o si no et vull entendre.
-Esperar? -pregunto.
-Sí! Hem de deixar d'esperar que passi quelcom entre nosaltres.

M'has agafat desprevinguda. Et segueixo mirant a aquest ulls de mel que tan m'hipnotitzen.
-Perquè ja ha passat. Avui ho he vist tan clar! Estic completament enamorat de tu. S'ha acabat esperar. Ara toca viure-ho.
Hi ha un llarg silenci. Intento assimilar la informació.

-I tu? - em preguntes.
Sóc incapaç d'articular paraules. Ho intento i només em surt un so ofegat.

M'acosto lentament tu. Allargues la mà per tocar-me la galta. El teu polze acarona la comissura dels meus llavis.
Els meus braços envolten el teu coll.
Ens besem, ens fonem en un petó càlid, tendre, tant desitjat!