Deixa'm visitar el meu infern

de foscors que cremen, malauradament em sona molt aquesta temàtica que pot arribar a ser obsessiva de tan catàrtica.

Un preciós poema, Thaïs!

Deixem els inferns en el paper, buidem-nos allà, per seguir vivint amb dignitat, sense acotar el cap ni el lliure pensament.

de tant en tant , a les tenebres i coves fosques
que té un mateix , és una feina que s' ha de fer i serveix per millorar , ( no en tinguis dubte).
Endavant!

profund que commou i heus ací com expresses tant de dolor, que és el motor de la vida a diferència del que la gent creu. M'has fet pensar en un poema d'un dels meus poetes preferits, Joan Salvat-papesseit, que diu: "Quin plan teniu Senyor, / que feu que hom cregui en vos / en el dolor només?"

M'encanta quan dius "tornar a tocar fons no serà obstacle / si l'alternativa és aquesta vida", existencialisme en estat pur...

però tot i la desesperació hi ha una escletxa molt prima d'esperança: "o simplement deixa'm ofegar-me / en les llàgrimes del meu plor", el consol de la comoditat en el dolor

Sobreviu en la poesia!