Cercador
Dehodonira i la pintura
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Sempre li deia, entre enfadada i enfadada, que si el forçava a pintar, odiaria els colors.
El seu pare, manaire, no li feia cap cas. Abans d'anar a jugar al parc calia que hagués fet un esbós ben treballat i tot seguit passar a fer-ne quelcom més vàlid amb una tècnica pictòrica. La nena havia d'obeir.
Va fer efecte. Una dècada més tard, la Dehodonira havia esdevingut una famosa galerista. Ningú sabia, no obstant, que vivia de rellogada en el passadís d'un exministre corrupte que sempre trobava com omplir la butxaca foradada on hi lligava un orinalet, no fos que res es perdés del tot. Que aquell ser fastigós fos un ens relacionat amb el pare de l'artista estava força ben amagat.
La Donira estava obligada a vendre les obres a baix preu a gent d'alt standing pel sol fet de ser persones o VIP o d'upa. Amb tot, guanyava prou eurerons per poder-se permetre (li era permès) roba i teca selecta. Eren les nits i les migdiades les que emboiraven la dona: haver de fer vida en aquella ni-estança amb les parets amb paper desengantxant-se -estampat amb motius de lleons cruspint flors de lis.
Els seus quadres, un cop fora de la seva vista, es tornaven acromàtics. Qui els mirava -els propietaris i companyia- esdevenien persones amb catarates niagàriques al Tercer Ull...però com que el desconeixien!
Fins que un dia (d'un mes de trenta jorns) un tal Egidi, comercial d'energies no renovables, va adquirir 'Obligació', una pintura etiquetada d'excelsa i reveladora de no se sabia què: aquesta era la màgia que destil·lava (comentari del crític de torn, ser que tenia alguna cosa a veure amb pare i ministre i esperit poc sant).
Quan en Gidi va captar el que els colors plasmaven va entendre que era un miserable que havia de marxar a les missions més profundes i demanar perdó a tots els seus ancestres, no pas poca cosa. 'Obligació', a més, el va empènyer a donar tot el que tingués a Panamaland -edèn fiscalós- a oenagés i oenahacs i 'Obligació' finalment el va fer agenollar-se davant l'autora i demanar-li què podia fer per ella.
La Donira va obligar, amb uns ulls refulgents molt còsmics que no se sabia, que fes saber a totes les xarxes socials i a totes les xarxes misàntropes el que el seu progenitor i amigatxo confabulaven.
A l'univers se li esmolaven les dentetes amb aquell petició. Hi ajudaria, així estava escrit. Després la Donira abandonaria el món dels pinzells i es dedicaria al de les lletres. Quelcom molt potent li ho deia, l'hi guiava...una intensa i dolça obligació.
El seu pare, manaire, no li feia cap cas. Abans d'anar a jugar al parc calia que hagués fet un esbós ben treballat i tot seguit passar a fer-ne quelcom més vàlid amb una tècnica pictòrica. La nena havia d'obeir.
Va fer efecte. Una dècada més tard, la Dehodonira havia esdevingut una famosa galerista. Ningú sabia, no obstant, que vivia de rellogada en el passadís d'un exministre corrupte que sempre trobava com omplir la butxaca foradada on hi lligava un orinalet, no fos que res es perdés del tot. Que aquell ser fastigós fos un ens relacionat amb el pare de l'artista estava força ben amagat.
La Donira estava obligada a vendre les obres a baix preu a gent d'alt standing pel sol fet de ser persones o VIP o d'upa. Amb tot, guanyava prou eurerons per poder-se permetre (li era permès) roba i teca selecta. Eren les nits i les migdiades les que emboiraven la dona: haver de fer vida en aquella ni-estança amb les parets amb paper desengantxant-se -estampat amb motius de lleons cruspint flors de lis.
Els seus quadres, un cop fora de la seva vista, es tornaven acromàtics. Qui els mirava -els propietaris i companyia- esdevenien persones amb catarates niagàriques al Tercer Ull...però com que el desconeixien!
Fins que un dia (d'un mes de trenta jorns) un tal Egidi, comercial d'energies no renovables, va adquirir 'Obligació', una pintura etiquetada d'excelsa i reveladora de no se sabia què: aquesta era la màgia que destil·lava (comentari del crític de torn, ser que tenia alguna cosa a veure amb pare i ministre i esperit poc sant).
Quan en Gidi va captar el que els colors plasmaven va entendre que era un miserable que havia de marxar a les missions més profundes i demanar perdó a tots els seus ancestres, no pas poca cosa. 'Obligació', a més, el va empènyer a donar tot el que tingués a Panamaland -edèn fiscalós- a oenagés i oenahacs i 'Obligació' finalment el va fer agenollar-se davant l'autora i demanar-li què podia fer per ella.
La Donira va obligar, amb uns ulls refulgents molt còsmics que no se sabia, que fes saber a totes les xarxes socials i a totes les xarxes misàntropes el que el seu progenitor i amigatxo confabulaven.
A l'univers se li esmolaven les dentetes amb aquell petició. Hi ajudaria, així estava escrit. Després la Donira abandonaria el món dels pinzells i es dedicaria al de les lletres. Quelcom molt potent li ho deia, l'hi guiava...una intensa i dolça obligació.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436488 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com