De vides

La mire des de la finestra de la cuina, juga al pati enreixat del darrere de casa. Els pins de la reixa són alts, tan alts que tapen la vista de la muntanya del darrere; aquest ha estat el pitjor de tot, encara no m'he acostumat a escriure sense la muntanya pelada. Però ho vam creure necessari, i ara ella no sap de l'existència de la deformació geogràfica. No coneix res més enllà dels pins i del cel, i la casa. Em fa llàstima i em sent terriblement culpable del seu autisme; nosaltres l'hem feta així. Però no m'atrevisc a dir-li per què, no sóc capaç de parlar-ne, ni d'assimilar-ho.

Les pastilles que m'he pres encara no m'han fet l'efecte relaxant que hi busque, però aviat el faran. M'he pres les justes, ni una de més ni una de menys; així ho indicaven les instruccions. Mentre intente oblidar-ho, la mire jugar amb el gos. Somriu, i això em trenca encara més l'ànima; i la trobe bonica, un ésser encantador. És meua, l'he treta jo de dintre, té una part de la meua essència que no recuperaré mai més, però de què em serveix a mi si ni tansevol sóc capaç d'afrontar una malaltia, agònica i terminal, però malaltia al cap i a la fi? L'observe i la fotografie a la retina, és la darrera imatge que vull tenir. I ella no ho sabrà mai, que no és com les altres xiquetes, i que mai no tindrà fills, i que mai no eixirà amb cap xic. No ho podrà saber. El destí l'ha marcada, li ha donat una vida massa curta.

Comence a notar els efectes, sóc una covarda. No m'importa, ara no. Ara ja tot s'acaba i mai més no m'amargaré pensant-hi, ja no. Em queda poc, i la mire. No puc fer res més. Espere trobar-me amb ella dintre de molts anys, però seré allà, esperant-la. I potser aleshores seré feliç, sense cap càrrega de consciència. Potser llavors em perdonarà, entendrà per què no volíem que ningú no la vegera, que no tinguera amics, que ningú no en sabera res. Em marege, se'm tanquen els ulls, a poc a poc. Se'm talla la respiració, m'acalore i alguns dits no em responen. Després vindran les cames, després els peus i, per últim, el cor. Em sembla que em muir, però li he fallat i ho he de pagar com siga.