Cercador
De quan la Júlia era fonamentalment més marrana que una altra Júlia
Un relat de: touchyourbottom- Compartir:
La Júlia es caracteritzava per ser marrana marraneta marranota marranassa marraníssima de porc i de senyor(a) i de mena.
S'atipava, per dir-ne una, de mocs escarbotats del propi nas criador.
Ben amanits, quin tast com de llimacs petits!
Es treia, per dir-ne una altra, la quisca d'entre els dits dels peus -que procurava que fos exuberant- i l'estenia en torradetes de pa florit d'espelta o de llavors (o d'aleshores).
La Júlia tenia un quart de segle d'edat tan marrà com ella mateixa. Es vantava de ser la més que més de totes en aquell sentit i arreu on anava feia per ser coneguda per aquell fastigós, excrementós-mai escarmentós- motiu.
Li encantava flairar l'alè fètid de les boques que expel·leixen mentides, cosa per la qual assistia assíduament a meetings polítics on assaborir putrefaccions discursives on s'acontentava perquè contactava amb merda diversa. La corrupció li era dolçor per corcar-li dents que no es netejava.
Ai, la Júlia!
Era, a més, molt molt molt competitiva. Com-pe-ti-ti-va!
-Estàs adulant una Júlia marrana perquè et dóna la gana?-preguntà la Júlia a l'escriptora que alguns titllaven de bogeta per enveja profunda.
-Estic escrivint! No diguis res, ara!- es sulfurà la Lídia.
-M'importa! La Júlia més marrana sàpigues que sóc jo! No vull que em superi cap altra Júlia, entesos?
-T'hauràs de fer fotre. Si ho escric, ho escric. És.
-No, no, no, no. A no ser que...sóc jo, la del text?
-No pas. Fes-te fotre!
-Vols punxar-me, oi? Què et passa amb mi?
-No res. Què et passa, a tu, amb tu?
-Sí, tens raó. Jo amb mi.
-I doncs?
-Accepto que hi hagi una Júlia com jo, molt com jo, força com jo, que em supera.
-No has entès res! Capgira les coses!
-Com?
-Ho saps!
-Accepto que existeixi una Júlia marraneta diferent a mi, no m'hi comparo.
Cadascuna és única, marranament única. Ara?
-Sí, per fi!
Quan la Júlia va abraçar l'escriptora...la va embrutir, marraneta com era. Però a l'autora no li va fer res. Formava part d'aquell Tot summament marranàs tan marranet.
S'atipava, per dir-ne una, de mocs escarbotats del propi nas criador.
Ben amanits, quin tast com de llimacs petits!
Es treia, per dir-ne una altra, la quisca d'entre els dits dels peus -que procurava que fos exuberant- i l'estenia en torradetes de pa florit d'espelta o de llavors (o d'aleshores).
La Júlia tenia un quart de segle d'edat tan marrà com ella mateixa. Es vantava de ser la més que més de totes en aquell sentit i arreu on anava feia per ser coneguda per aquell fastigós, excrementós-mai escarmentós- motiu.
Li encantava flairar l'alè fètid de les boques que expel·leixen mentides, cosa per la qual assistia assíduament a meetings polítics on assaborir putrefaccions discursives on s'acontentava perquè contactava amb merda diversa. La corrupció li era dolçor per corcar-li dents que no es netejava.
Ai, la Júlia!
Era, a més, molt molt molt competitiva. Com-pe-ti-ti-va!
-Estàs adulant una Júlia marrana perquè et dóna la gana?-preguntà la Júlia a l'escriptora que alguns titllaven de bogeta per enveja profunda.
-Estic escrivint! No diguis res, ara!- es sulfurà la Lídia.
-M'importa! La Júlia més marrana sàpigues que sóc jo! No vull que em superi cap altra Júlia, entesos?
-T'hauràs de fer fotre. Si ho escric, ho escric. És.
-No, no, no, no. A no ser que...sóc jo, la del text?
-No pas. Fes-te fotre!
-Vols punxar-me, oi? Què et passa amb mi?
-No res. Què et passa, a tu, amb tu?
-Sí, tens raó. Jo amb mi.
-I doncs?
-Accepto que hi hagi una Júlia com jo, molt com jo, força com jo, que em supera.
-No has entès res! Capgira les coses!
-Com?
-Ho saps!
-Accepto que existeixi una Júlia marraneta diferent a mi, no m'hi comparo.
Cadascuna és única, marranament única. Ara?
-Sí, per fi!
Quan la Júlia va abraçar l'escriptora...la va embrutir, marraneta com era. Però a l'autora no li va fer res. Formava part d'aquell Tot summament marranàs tan marranet.
Comentaris
-
Fastigós relat hahaha[Ofensiu]Montseblanc | 22-08-2017
I a la vegada que fastigós, una original reflexió sobre l'autor i els seus personatges. Qui pesa més? Qui escriu en realitat els relats? Mana la Mena o manen les menes de personatges que et floreixen al cervell en eterna primavera? Ha de cedir el creador i deixar que els seus personatges facin la seva? Pot semblar que qui escriu té la ploma pel mànec, però no és pas així en la majoria dels casos. Manen ells, que ens surten de les puntes dels dits, per molt que ens volguem fer les dures...
(germanetes, un petó)
l´Autor
284 Relats
131 Comentaris
84435 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
"-No m'ha conegut!-Això és que mai t'havia vist"
"En el moment de morir estava disposada a estimar"
(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).