De caixa a cova

En Xarrapí, gat de jungla urbana, malvivia en una caixa de plàstic de bruta podrida que feia tant de temps que no es podria recordar que un dia havia servit per a portar fruita i verdura a un supermercat que ara ja era mort perquè un altre de més potent el va engolir. El gat, negre i gris, d'ulls d'un groc xispejat, dormia i jeia en la caixa (encara s'hi podien distingir, dificultosament, les lletres 'Productes de cal Panxo', però no pas l'adreça i el telèfon ni el lloc de procedència) i lluitava contra qualsevol altre que li volgués prendre, tot urpes, tot dents, tot llom estufat i arquejat. I mira que marcava el territori sovint amb unes senyores pixarades...i, amb tot, aquells enfrontaments constants -cada vegada hi havia més gats- i el no parar de defensar-se pel domini del que li pertanyia.
Fins que un gat alimentat amb deixalles industrials, carregat d'energia cancerígena futura, el va fer fora i ho va fer treient-li un ull. L'ull caigut rodolava per terra i el nouvingut se'l va menjar amb fruïció. En Xarrapí, amb la cua entre les cames, i sangnant, ple d'esgarrrinxades i mossegades, va fugir i no mirava ni semàfors ni semàfors ni semàfors ni sentia el rebuig sorollós del trànsit mortífer.

Es va despertar amb un so celestial. Va obrir l'ull -l'altre suquejava i s'hi feia alhora una crosta, apart del dolor- i la llum el va ferir, la intensa llum d'un cel obert sense blocs de pisos. Es va llepar les ferides i es va aixecar per explorar el terreny. Era en un bosc de pins i alzines i algun garrofer. Una veu interior (la que li va fer saber, una mena d'enciclopèdia adosada que tenia) li deia que havia fet sort i que seguís el seu instint. I ho va fer, no fos cas que el pensar massa, i massa sovint, l'esgotés abans d'hora i no és gens escaient quan has nascut de nou i ningú farà res per tu si no ets tu mateix.
En pocs dies s'havia guarit. S'havia banyat al rierol -cosa atípica de gats...però era una nova vida-, caçava ratolins, llagostes, papallones bruixes -aquelles noctàmbules, peludes i suculentes- , granotes -ara ja no li relliscaven- i fins i tot conills jubilats. I havia trobat una cova a mida (sense consultar cap immobiliària) on descansar amb un somriure d'agraïment al que se li havia ofert després de tants patiments.
En Xarrapí tenia un problema d'orina. No és que tingués pedres a la bufeta o als ronyons, no. L'aigua pura li produïa aquest efecte. En bevia molta, era el seu vici, i alguna vegada quedava inflat com un globus de Festa Major i si el veies de perfil hauries jurat que arrossegava tots els òrgans per terra. En fer el pipí, però, passava.
El lloc on feia les rierades era una llenca de terra erma, com una clapa lletja entre la natura, força inexplicable (no tant, que segurament era l'indret on temps ha havia aterrat un ovni i en queda la lesió còsmica, que és la infertilitat) i que, a còpia de visites d'en Xarrapí, miraculosament s'estava revifant. Certament. Aviat hi van créixer unes rares flors fosforescents (galàctiques o gàtiques?) de molt bon mirar, atraients. I un home del poble, un boletaire que quan no collia bolets tirava pets, va descobrir-les. Allò indicava pela...i duia el cistell (sempre, com una extensió importantíssima d'ell mateix). En intentar tallar-les, les flors el van atontar i va perdre la intel·ligència. De la boca li penjaven babaies i va restar embadalit davant aquells vegetals (ell mateix quasi n'era un).
Quan en Xarrapí va entendre la tragèdia es va sentir responsable (hi ha adjectius que no haurien d'existir), va fer seguir el babau fins la cova i el va haver de cuidar com un fill. L'ex-boletaire va acabar menjant de la cacera diària boscana i sabent, també, escopir boles de pèl fent sons de vòmit en lletania. En Xarrapí ho acceptava i suspirava. Res és perfecte, tots hem de tenir alguna creu.
Amb el temps, per les masies i pels pobles de les rodalies, es va estendre el rumor que al Bosc de la Riera Petita hi vivia un ésser paorós a la Cova de les Cent Escletxes, que proferia uns crits esfereïdors, que tant podia ser una mena d'home com d'animal, que conreava flors diabòliques i que havia creat, amb males arts, la nova riera, aquella d'aigües diferents que emanaven una fortor emmetzinadora que algú hauria jurat que eren pixats felins.