D'amagatotis

Una ventada va precipitar una pinça d'un estenedor al terra gris fosc de grava del paviment d'un carrer. Una pinça de plàstic. Una pinça de color blau. Blau descolorit, a còpia d'exposició a l'intempèrie. Al seu costat de seguida notà una presència. Una presència similar a la seva. Un gafet, també. De fusta. De fusta de pi pinyoner. Un gafet de fusta enfosquida arran d'estar-se a sol i serena -i prou serenament, amb serenata d'ocells, pluja, vent, silencis també- penjant de la corda, cap per avall com un ratpenat.

Va passar un nen amb una bicicleta. Un nen d'onze anys, pigat, pèlrogi i observador.
Un nen amb bicicleta de ratlles de verds diferents pintada així pel seu pare.

El nen s'adonà de les dues pinces en perill se ser atropellades quan el volum de trànsit cresqués en una hora més concorreguda.

-Veniu amb mi!

D'una revolada, amb una mà les recollí, les introduí en una butxaca de l'anorac i va fer-los uns copets tendres per sobre la tela impermeable, somrient.

Un cop a casa les va netejar amb un drap humit, les va posar sobre la taula i se les va mirar i remirar.

-Haig d'escriure en conte, vosaltres m'ajudareu.

Un gat tigrat saltà a la taula i tombà els gafets posats drets. S'apropà al nen, li acostà el cap per tal de ser acariciat. Ronxava.

-Sí, sí! Començarà com tu m'acabes d'indicar, Bibilino!

"La gata persa s'esmunyí per sota una persiana apujada un pam i mig.
-El balcó! Tafanejar què succeeix a l'exterior!- va miolar, imperiosa, a tots els vents , tot i que l'aire no es movia gens, aquell matí.
De l'estenedor sissí penjava roba interior i un davantal. Les betes del davantal! Hi joguinejà amb tanta energia que va fer trontollar aquell dispositiu plegable fàcilment desestabilitzable..."

-De-ses-ta-bi-lit-za-ble. Aquesta paraula gairebé ocuparà mitja línia- raonà el nen. I, engrescat, amb en Bibilino a la falda, i les dues pinces expectants, prosseguí la relació.

"Així que una pinça, degut a la batzegada, va desprendre's dels calçotets que subjectava i va anar a raure sobre el capó d'un cotxe tunejat aparcat just sota el balcó d'on ella procedia.
-Ei!
Des d'amunt els calçotets es queixaven perquè els havia deixat penjats. La pinça ni els sentia. Corria, veloç, com una sana boja. Va avançar una senyora amb altíssims talons.
-La nostra elegància ni la pots somiar!- els dos talons alhora li van etzibar, lluent el xarol del que estaven fets.
El gafet va tombar-se cap a ells i amb aquell ull-boca que tenia va emetre un so burleta per fer-los emprenyar. De resultes, les sabates van picar una contra l'altra, la dona portadora va perdre l'equilibri i un cop a terra, furiosa, les van llençar a les escombraries.
-No, no fan per a mi. Sort que duc unes espardenyes al bolso. Molt més segures i còmodes.
-Ajuda'ns!- aquell parell arrogant pidolava, començant a marejar-se entre les deixalles que les empudegaven, que aquella inclemència d'existència no era pas per a elles, consideraven.
La pinça, de bona pasta, no va dubtar-ho. Una sabata s'agafà a l'altra posant-li el taló a dins i quedar a punt per tal que la pinça les pincés. Un cop aconseguit avançaren per un carreró estret..."

Parà d'escriure, el nen. El gat, amb una pota, li feia copets al rostre. Volia que estigués per a ell.

-Espera't, Bibilino! Deixa'm acabar, estic inspirat, caram de gat!

L'animal, acceptatiu però amb un miol de retret, es va fer una bola davant seu fins a endormiscar-se, cosa ben fàcil. El nen li va posar el gafet de fusta i el de plàstic fent-li companyia, plans sobre dues taques dels colors del gat: blanc i crema. Pujaven i baixaven lleument, amb la respiració calmada del felí en el regne de Morfeu. El nen continuà treballant:

"Van buscar un espai on poder-se estar, les sabates de taló i la pinça. Un gat tronera, però molt, molt, molt, molt amable que es deia Bibilino va mostrar-los un lloc entre matolls un pèl punxeguts en una zona verda esquifida. Les sabates van posicionar-se amb la puntera contra el terra, una contra l'altra, fent de tenda de campanya que tenia els talosn com dues banyes. La pinça va situar-se a sota, única resident de l'original i improvisada llar. De tant en tant emprenien viatges d'aventures més curtes o més llargues, que avui no contaré."

Li va venir al cap, després, que la pinça pincés la cresta d'una onada. Se li va ocórrer, també, que les sabates fossin embarcacions paral·leles. O que el gafet fos l'arracada d'una orella de pàmpol descomunal. O que les sabates fessin, sobre argila tova, obres d'art marcant-hi taló punta, taló punta. O que el gafet fos confusible amb un penjoll i acabés sent portat amb una cadena de fina plata. Li va venir, llavors, que les sabates trepitjarien la persona del penjoll fins que, igual que la dona que les havia dutes, caigués. Aleshores, pinça alliberada, continuarien aquella vida...d'amagatotis.

-I el títol serà 'D'amagatotis'.

El nen picà de mans, el gat va despertar de cop i les dues pinces van lliscar-li pèl avall fins a l'enrajolat. El nen les colliria. Les aventures seguirien i seguirien.