Converses amb la lluna

Passaran les nits com sempre
amb la seva negra foscor
i cada vegada que arribi el vespre
la Lluna em dirà que no tingui por.

Em dirà que dormi que ja és tard
que tanqui els ulls per veure't a prop
amb una veu blanca em susurrarà
coses de somnis, somnis d'amor:

- Els somnis neden per l'aire
busquen algú, el fan imaginar
i fa poc fins no fa gaire
donaven crèdits per poder estimar.

Et donen valor quan et sents a les fosques
et donen amor quan hi ha soledat.
T'imagines moments, t'imagines estones
que quan et despertes ja s'han escapat.

- ¿Perquè? - preguntava jo
- ¿Perquè són somnis al meu cap?
Vull realitat i si és pitjor,
m'aguantaré però no vull somiar.

- Aguantaràs una vida sencera?
aguantaràs la breu eternitat?
Promets ja i ara i per sempre
que passaràs mil nits sense somiar?

Aquella Lluna en la seva nit
no va creure la meva promesa
i ara m'adono quan sovint li dic
- gràcies lluna, et recordaré sempre.

La Lluna trista, de mi s'acomiada
i em mira amb foscos, tristos els ulls
em recorda que els somnis cada nit tornen
i sempre em diran què és el que vull.

Marina Ramírez
Juny 2008.