Cercador
Conill marró sobre sofà groc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un dia assolellat de bonança en alça un conill mig poruc mig golut s'endormisquejava sobre un sofà groc flonjo flonjo.
La bestiola somreia per dins, rere les dents incisives, i avall avall fins al cim de l'ànima, espai caducifoli de mediocritats i perenne de tot el que importa, té sentit i puja fins les estrelles.
El conill de pèl marró llustrós i fi acaronat per l'astre rei, sastre de rajos de llum que ressegueixen el cos i l'alimenten amb escalfor i vitamina.
I aquella tela groga, pròrroga de somnis on no cal tenir alerta musell i orella ni esmolar bigotis per a res que no sigui la imaginació que quan visita cal rebre com cal, sobretot si apareix groga flonja com una esponja que suavitza l'existència de pors i maldecaps.
El conill marró tenia a tocar un test amb marro del cafè barrejat a la terra, per allò d'afegir-hi nutrients, amor de qui cuidava aquella planta.
El conill va veure penjant d'una fulla del ficus benjamina un dibuix d'infant que en comptes de boles de Nadal, en un arbre fet passa-com-puguis, deia que hi havia posat collonets desinflats i havia esclafit a riure. L'àvia, que era de missa, pensava que en feia un gra massa i es va assenyar.
El conill va rebre la imatge d'un camell de desert indefinit perquè les dunes es mouen i les tempestes remenen tanta sorra que si enganxen alguna serp desdentada amb la boca obertíssima, una mena de cony-orquídea, la farceixen i rebenta, desig de l'ofidi , per oblidar el verí que havia dut i amb el qual s'havia vista obligada a sobreviure per viure.
El conill, rere tanta pulverulència, continuava visualitzant la silueta d'un camell foteta que si el volien fer creure (fer creure, religions?, fer creure passar pel tub?) s'hi negava, per més que no sabés nedar. El conill admirava aquell animal que li anaven traient les orelles a trossos, sistema atroç de manar als camellls quan s'enfaden, sembla ser.
El conill groc al sofà groc, sofà quasi safrà, quan les tonalitats s'imposen.
El conill aquell i aquell contrast, un punt d'inspiració i una extensa expiració amb tots aquests mots d'aquest relat sense potes ni cap.
La bestiola somreia per dins, rere les dents incisives, i avall avall fins al cim de l'ànima, espai caducifoli de mediocritats i perenne de tot el que importa, té sentit i puja fins les estrelles.
El conill de pèl marró llustrós i fi acaronat per l'astre rei, sastre de rajos de llum que ressegueixen el cos i l'alimenten amb escalfor i vitamina.
I aquella tela groga, pròrroga de somnis on no cal tenir alerta musell i orella ni esmolar bigotis per a res que no sigui la imaginació que quan visita cal rebre com cal, sobretot si apareix groga flonja com una esponja que suavitza l'existència de pors i maldecaps.
El conill marró tenia a tocar un test amb marro del cafè barrejat a la terra, per allò d'afegir-hi nutrients, amor de qui cuidava aquella planta.
El conill va veure penjant d'una fulla del ficus benjamina un dibuix d'infant que en comptes de boles de Nadal, en un arbre fet passa-com-puguis, deia que hi havia posat collonets desinflats i havia esclafit a riure. L'àvia, que era de missa, pensava que en feia un gra massa i es va assenyar.
El conill va rebre la imatge d'un camell de desert indefinit perquè les dunes es mouen i les tempestes remenen tanta sorra que si enganxen alguna serp desdentada amb la boca obertíssima, una mena de cony-orquídea, la farceixen i rebenta, desig de l'ofidi , per oblidar el verí que havia dut i amb el qual s'havia vista obligada a sobreviure per viure.
El conill, rere tanta pulverulència, continuava visualitzant la silueta d'un camell foteta que si el volien fer creure (fer creure, religions?, fer creure passar pel tub?) s'hi negava, per més que no sabés nedar. El conill admirava aquell animal que li anaven traient les orelles a trossos, sistema atroç de manar als camellls quan s'enfaden, sembla ser.
El conill groc al sofà groc, sofà quasi safrà, quan les tonalitats s'imposen.
El conill aquell i aquell contrast, un punt d'inspiració i una extensa expiració amb tots aquests mots d'aquest relat sense potes ni cap.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436478 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com