Còmplice de la melangia

Distància traïdora i maleïda,
que tant lluny em portes.
Còmplice de la melangia,
i confident de la nostàlgia.

Vull buidar-me el pit
d'aquests dies de solitud.
Resseguir la terra humida
que em calmi les brases que duc dins.

Saltaré des de l'horitzó
per fugir del record ardent.
Volaré arran del cel
per fregar amb la pell la nit.

Brollaran mars de recança
per ofegar tots els meus plors.
Cridaré el teu nom de dia
per callar el desig que tinc.

Sentiré de nou rumors
de tímids rajolins de veu,
que amb paraules vulnerables
em pessigaran el foc que és teu.

I escoltaré altre cop un mot
eixint d'una ànima encongida,
de dèbils nits de soledat
que no es fatiga d'enyorar.

Que no exigeix cap més paraula
que les que basten per parlar.
Allò que tothom espera,
i jo no em canso d'escoltar.

T'estimo.