Avui he començat la vida molt aviat

Obro els ulls.

Em costa situar-me. Després d'hores de somni inconscient, de somni tranquil, amb els ulls mig oberts recordo on sóc.
Altre cop estic allà. Enmig d'una nit que escurça la calma i prolonga el desig. Intento aclarir la mirada per visualitzar l'hora. Compto les hores o potser els minuts que em resten per jaure en aquell llit. De nou, crec comptar-ne massa poques per tantes hores d'enyorança que m'esperen.
Respiro lentament, sense despertar el silenci. Observo l'espai que tants dies he habitat. No puc evitar de regalar-li un somriure. Estúpidament, em sento feliç.
Sento la fredor de la paret contra la meva esquena i l'escalfor dels llençols que em cobreixen el cos. Penso en aquesta paradoxa i torno a somriure. Definitivament sóc feliç sense demanar res més.
Ficada dins el llit acompanyada per la brisa de l'hivern, et recordo. Et recordo en aquell pati, sota el sol, les pluges i les tempestes de cada any. Et recordo de nen, innocent com sempre. Simplement et recordo com sempre.
La gola m'oprimeix i cada cop que hi penso, se'm fa més difícil engolir sense fer soroll. La teva imatge atrapada dins meu esdevé dolces llàgrimes i emergeix de mi.
Em moc. Palpo un cos càlid que jau, immòbil, a la meva vora. Puc sentir l'escalfor que impregna el meu despertar del son de la nit.
Et miro i dorms. Callo i observo els teus ulls amagats rere les fràgils parpelles. Agafo la mà que durant dies he somiat dins el meu llit i l'apreto contra el meu pit amb força. Evito parpellejar perquè he temut massa vegades que fugies quan tancava els ulls.
Torno a mirar el rellotge. Han passat hores des de l'últim cop que em vaig tombar per mirar-lo i han mancat minuts per admirar el teu dormir.
Et beso els llavis. No vull marxar del teu costat. No tinc lloc on anar sinó és aquí. Sense adonar-me'n, et prenc la mà amb més força i lluito contra el desig d'allargar les hores estirada en aquest llit. T'ofereixo un altre bes que t'humitegi els llavis.
Lentament, obres els ulls i sento com et mous entre els llençols. Em beses i m'acarones la pell. Altre cop, m'ha quedat fixat aquell estúpid somriure als llavis. T'admiro.
T'apropes a mi i m'estimes en veu baixa, amb paraules matineres i dolces. Em ressegueixes els cabells i t'atures a abraçar-me.
És tard. He de marxar. Però... a la merda! Estic farta. No vull morir havent-me privat de tot allò que podia haver tingut. Et necessito i què cony, et tinc aquí, al meu costatQuè he d'anar a buscar que no tingui ja? Res, absolutament res.
Volia dir-te que estic cansada de comiats, d'inicis d'hores de nostàlgia, de rellotges apressats. Desitjo, i desitjo la teva presència. Desitjo quedar-me.
No cal que diguis res. Estimo el teu silenci i les teves paraules callades. Abraça'm i fes-me creure que el món que m'espera a fora no és més que el que visc aquí dins.
Et regalo un tímid somriure i et beso. Aquest cop et beso per quedar-me i per dir-te que no marxo.
M'acaricies com sempre i em mires amb anhel. T'encomano aquella estúpida rialla i em fas sentir més a prop del cel.
M'abraces amb tal força que no puc sentir-me lluny de tu mai més.
M'endinso entre els teus braços....
És tard. Però m'és igual.
Avui he començat la vida molt aviat.