Combinació perfecta

Un relat de: bocidecel

El dia anterior estava nerviós; aquell matí, atribolat. Tot era nou, un trasbals: tren, metro, massa gent. En sortir de la parada va veure per primera vegada aquell conglomerat d'edificis, mentre s'hi acostava s'anava definint un batibull de gent que no parava amunt i avall, sans i malalts barrejats, molts a peu, alguns amb crosses, altres, acompanyats, en cadira. Mentre caminava, s'anava fixant en els cotxes, les ambulàncies, els taxis, en l'assoll de bates blanques que pul·lulaven al voltant de les portes. Tota aquesta barreja li produïa un rosec a l'estómac que anava creixent a mida que s'hi atansava. Aquell poti-poti, aquella olor de sofriment contingut que s'ensumava des de lluny, l'aclaparava, el desconcertava, l'atordia.

A casa, quan va mirar l'horari de trens, va decidir agafar el que precedia al que, en teoria, tocava per a ser puntual. Volia arribar una hora aviat per que no li calgués córrer, havia de buscar la consulta i volia fer-ho tranquil·lament, se sabia pacient novell i no desitjava que s'advertís la seva inexperiència. La realitat va ser que només va disposar de mitja hora de marge, el tren portava un quart de retard i no havia calculat bé el temps que es gasta esperant i viatjant en metro.

Des de la vorera, veia tot l'entramat de construccions desordenades que dibuixaven un autèntic caos, molts edificis enredats en un terreny mínim i costerut. I ell no sabia a quin edifici dirigir-se, per quina porta entrar, quins passadissos resseguir, quines escales pujar, a quina planta aturar-se, a quina sala d'espera restar, a quina consulta entrar. Acostumat al CAP del poble, l'hospital de la Vall d'Hebron li semblà un laberint indesxifrable.

Ja no estava tranquil, mitja hora era massa poc, així que anà per feina i, seguint la dita de "preguntant es va a Roma", es dirigí a l'edifici més gran. Des de la porta, escodrinyà tota la sala i veié el taulell d'informació. S'hi acostà. "Encara ha estat prou amable", pensava mentre intentava recordar totes les instruccions: cap a dins, primer passadís de l'esquerra, seguir fins al final, buscar les escales o els ascensors, anar a la segona planta i preguntar. Després de fer i desfer un parell de vegades, va trobar els ascensors i les escales que s'enfilaven cap a les plantes superiors. A la segona hi va descobrir una sala d'espera no gaire gran, amb unes quantes fileres de seients que no coneixien el concepte de les rectes paral·leles, una finestra de vidre i un munt de portes. Pintada d'un color beige que ja es veia brut, estava poblada amb una gernació. Va preguntar i va esperar mitja hora en aquesta primera sala fins que l'infermera el va cridar. Li va assenyalar la persona que anava davant seu i la porta de la consulta i va esperar a la segona saleta, encara més atapeïda, gairebé hora i mitja fins que li va tocar el torn.

Visita nova, història nova. Va sortir per aquella porta vella i descolorida tres quarts d'hora després d'entrar-hi, carregat amb un munt de fulls de diferents mides i colors i un cartronet amb l'interior ratllat (per apuntar les visites, li va dir la doctora).

Ara tocava fer la cua a secretaria, davant d'aquella finestra de vidre, per demanar hora per a les proves i visites. Uns vint minuts més, calculà. Li van donar dues citacions i van fer la primera anotació al cartronet. Els quatre fulls mes grans no els podien complimentar. Per un, havia d'arribar-se al final del passadís del davant; pel segon, a la planta baixa, a Radiologia; pel tercer, a la guixeta del costat de l'entrada i pel quart, a l'hospital de Trauma (???). Li va caure l'ànima als peus i va sentir-ne el sotrac, o potser era el ronc que li feia la panxa. Va estar a punt de deixar anar un dels seus "mecagondena", però es va contenir, no era qüestió de començar una relació hospitalària donant la imatge de rabiüt i malsofert. Havia sortit de casa a les set del matí, havia pres un tallat a l'estació, i ara ja era un quart de dues. "El doctor deu pensar que tinc alguna cosa greu, per enviar-me a aquest calvari", rondinava capcot. Va telefonar a la Marta per avisar-la. No podria agafar el tren al migdia, no podria anar a buscar la nena a l'escola.

Els quatre papers van costar dues hores, ja no us explico els passadissos que va errar ni els tombs que va donar. Memoritzant el cartell-mapa d'edificis, va dirigir-se a l'Hospital de Taumatologia i va trobar la planta i el despatx que tocava.

Dos quarts de quatre de la tarda, i què té? Primer, molta gana, son i un cansament terrible; i després, dues visites i una analítica programades, una radiografia i una ecografia que l'avisaran quan li puguin fer, i unes proves amb un nom raríssim que no sap si n'ha deixat la sol·licitud en el lloc adequat perquè ja havien plegat i tancat l'oficina. "Si almenys m'hagués pogut acompanyar la Marta, amb la seva xerrameca hauríem estat distrets", remugava.

Menjà un entrepà d'aquells que semblen prefabricats, al bufet del bar i tornà a agafar el metro, que el deixà a l'estació de Passeig de Gràcia. Baixà a l'andana plena de gent. Cansat com estava, notava que se li adheria una bafarada densa, xafogosa i pudenta. Tot plegat li feia venir basques. Esperà així mitja hora fins que arribà el tren. Per sort encara podria seure. S'endormiscà i les dues hores li van passar depressa. Eren les vuit del vespre quan arribava a casa, cansat, afamat i molt emprenyat.


(...un any més tard...)

El vespre anterior prepara acuradament tot el que necessita: els papers de l'analítica i de la visita, el cartronet, la cartera, el llibre que ha triat, la capseta de pastilles, l'horari de trens i els bitllets. Pensa agafar un tren anterior al que toca, així arribarà una hora més aviat i podrà gaudir d'aquest temps ramblejant. Li agrada donar un tomb per aquells carrers i descobrir-hi nous amagatalls, botigues diferents. S'ho pren amb filosofia, te festa tot el dia i aprofitarà tots els moments.

El tren arriba puntual, tria un bon lloc al costat de l'ombra, s'asseu i comença el llibre, el temps passa volant i al cap d'una bona estona, els ulls li comencen a pesar i s'adorm. Quan es desperta ja és a tocar de Sants. Desa el llibre, es posa la jaqueta i es prepara per baixar a Gràcia. Passeja una estona passeig amunt i s'apodera de tots els detalls: la gentada, els turistes despistats, els que van en grup, les bicicletes, l'apilotament als semàfors que amb un moviment constant, talment com fan els bufadors, ens concentren i ens escampen per camins diferents, el trànsit, la claror esmorteïda, els sorolls, les façanes, les botigues, les parades. Se sent lliure entre la multitud, ningú el coneix, ningú el saluda, ningú fa cap pregunta.

S'acosta a la llibreria i el temps s'esvaeix mentre mira i remena, avui es queda amb "L'home manuscrit". S'adona que ja no li queda marge i marxa caminant passeig avall cap a la parada del metro. Al quiosc compra el diari i aquella revista que no troba mai a l'estanc del poble. Puja al metro, sis parades, i abans d'arribar a la plana d'esports ja ha de baixar.

El camí de l'hospital el sap de memòria. L'aparença caòtica ara se li mostra com un desordre conegut. La multitud que un any abans l'atropellava, avui li fa companyia, "som tots germans", pensa. Les cues, les aglomeracions, potser han minvat, però no han desaparegut. Algunes obres disperses van disfressant l'aspecte obsolet de l'interior de molts edificis, però la sensació de desgavell crònic es transmet inalterable. Es dirigeix a les cabines d'extraccions. Abans de que l'anomenin, ja ha acabat de llegir el diari. Quan surt, ressegueix tot el passadís fins a les escales, puja a la segona planta i s'espera a la sala exterior, assegut a la primera renglera torta de seients. Obre el llibre i s'oblida del temps, de la gent, de l'hospital, del poti-poti i de la confusió, fins que el criden per entrar a la saleta interior. Per a distreure's, dona un cop d'ull a la revista, fins que li toca entrar.

Visita de control normal. Li agrada aquesta doctora, sempre pendent dels últims estudis, sempre explicant cada detall, la seva serenor i el tracte amable inspira tranquil·litat. Se sent segur a les seves mans, a les mans d'un munt de persones amb bata blanca, se sent segur enmig d'aquells edificis desordenats.

Les proves passades confirmen una estabilitat, la doctora adequa la medicació i l'emplaça per al cap de tres mesos. Fa la cua pertinent i marxa, agafa el metro i torna a Passeig de Gràcia. S'atura a prendre un cafè amb llet i un entrepà de pernil, la panxa ja li feia rau-rau. S'acosta a la Rambla de Catalunya a comprar xocolata per a la seva nena i aquells bombons que la Marta troba irresistibles. Torna passejant, a temps d'agafar el tren i, ja ben assegut, s'adorm recordant fil per randa totes les minúcies d'un dia assossegat a Barcelona. Arriba a casa cansat, el tràfec del viatge l'esgota, però està content. La combinació visita-lectura-passeig per Barcelona l'engresca i li resulta d'allò més plaent.

Comentaris

  • Viatges i mirades[Ofensiu]
    Unaquimera | 19-10-2008 | Valoració: 10

    Hi ha tantes maneres de percebre una situació!

    Decoradors dictatorials de l'escenari són l'estat d'ànim de qui contempla un paisatge natural o humà, junt amb la voluntat o la indiferència de qui mira i observa, barrejat amb la costum o la novetat davant la mirada que pot ser atenta o abstreta, ... els temors o esperances que mouen a qui cerca i a qui troba permeten escriure històries diferents o, com en aquest i altres casos, complementàries, per quan en realitat són dues cares, inseparables, de la mateixa moneda, d'una única realitat objectiva que es personalitza des del narrador que es posiciona.

    Em permets que t'ofereixi una Finestra d'anada i tornada? Si et deicideixes a treure-hi el cap, espero que et sentis bé a un costat i l'altre...

    Ha estat un viatge agradable, aquest que he compartit amb tu i el teu personatge, però sobre tot molt humà, sense aconteixements extraordinaris, sinó quotidians, d'aquells que qualsevol dia ens trien a un de nosaltres com a protagonistes.

    Ara, t'envio una abraçada ben combinada,
    Unaquimera

  • no se...[Ofensiu]
    ftcarme | 19-10-2008 | Valoració: 7

    li falta alguna cosa, no te força. Tens relats millors.