Com s'espavilen!

Tornaven plegades de practicar gimnàstica rítmica. Els núvols, pregats per l'acumulació d'aigua a punt per a descarregar, les miraven des d'un cel que tronava.

Les dues dones no assolien el nivell 'amigues' alhora que superaven el de 'conegudes'.

Una onada bipolar s'acabava. Fred a calor, calor a fred. Uns dies estranys, els anteriors. Ocasionà revifalles en gent moribunda i davallades en gent saludable.

El firmament duia, per fi, canvi que envaïa l'aire dels carrers i el de certes ànimes.
.
L'Eva va fixar-se, com cada vegada que travessaven el pont de la riera, en un parell de felins deixats de la mà de totes les divinitats, fent-hi vida. Gats tigrats, un amb el pelatge més obscur; l'altre, amb la cara més ovalada i ells ulls com de síndrome de down.

L'Eva va aturar-se a mirar-los, uns instants. La pena se li va expressar amb unes llàgrimes que va empassar-se i va treure condensades per la boca, en format alè-fum. La Rita s'impacientà, va dedicar als animals un breu esguard sumat a un somriure marcat sense gaire interès.

-Veus com s'espavilen?

Van prosseguir el camí cap a les seves llars separades per una calçada. Calçada amb talonets, la Rita feia toc toc toc sobre el paviment, patiment pel terra que requeria silenci de capvespre.

L'Eva no podia deixar d'analitzar la indiferència de la Rita per la qual els humans estaven, sempre, per sobre de les altres espècies.

Toc, toc, toc, toc, continuava sonant. Però no s'obriria la porta de l'empatia. I, és clar, els gats no s'ofegarien quan la riera s'inundés, perquè podien fugir cap a zona més alta d'edificis mig derruïts i camps desolats. Tot i que no, no era allò...