Coloms

Les he vistes mentre examinava les parets atapeïdes d'arracades de la botiga del centre.
Buscava un regal presentable, prou decent per arrencar un mig somriure, i m'ha semblat veure un ombra coneguda de reüll.
-Mira! - He cridat mentre clavava un cop de colze a la meva acompanyant quan he trobat unes cadenetes de plata que sostenien uns coloms.
-Què? N'has trobat unes de maques? - ha fet ella, cansada de recórrer Passeig de Gràcia.
-No, mira.
-Coloms. Què els hi passa? No li agradaràn, segueix mirant a veure si podem marxar d'una vegada.
-No, no ho entens, coloms!

M'ha mirat estranyada i davant el meu somriure impacient s'ha recordat d'ell.
-Ostres! Coloms! És veritat, mare de déu noia, quant de temps.

Coloms. Sempre que parlàvem d'ell parlàvem de coloms.
El seu nom jo no el podia pronunciar si no volia escriure'm a la cara els batecs del cor.
Així que parlàvem de coloms
I jo com la Colometa, feia olor a colom, pensava en coloms, els somiava.
I coloms amunt i coloms avall.
I els espantava com podia perquè no em maregessin però n'hi havia un que sempre es quedava.
Ell sempre es quedava, els seus ulls brillants i curiosos. Ell i els cabells que es pentinava maldestre amb les mans sempre càlides. Ell i el seu somriure de nen mai volien marxar, es resistien a volar, no tenien por de l'escombra ni dels meus crits que volien semblar amenaçadors.
Vaig acabar pensant que potser no en sabia de volar.

Al principi m'era insuportable, em picotejava el cap dia i nit, em feia tornar boja, passejava d'un racó a l'altre sense parar, fins i tot un dia, va caure del cap al pit i vinga a punxar-me el cor.
Després d'una nit en vetlla em vaig acostumar al seu bec incansable i el seu papurreig m'acompanyava tot el dia.

I va fer niu al meu cap, el va omplir de converses, a vegades hi posava cançons i jo les cantava tot el dia, el va fer més còmode amb imatges de que recollia de viatges, i fins i tot va decorar-lo amb un verset.

Així que ja no em vaig veure en cor de fer-lo fora, no hauria sabut com fer-ho tampoc.
I vaig deixar que es passegés al seu gust i mai més vaig demanar-li que se'n anés.

Finalment poc a poc envellia, i es va recloure en algun lloc de mi, de tant en tant veia alguna ploma que m'acaronava agraïda pels anys de protecció.

I fins avui no n'havia sabut res.

Anava a demanar-li a la meva acompanyant que m'ajudés a buscar unes monedes dins la bossa per fer-me amb elles i lluir-les brindant per aquells temps, quan una mà a l'espatlla ha fet que em tombés espantada, i les plomes, els coloms i el papurreig, esverats, m'han tombat el cor.
-T'agraden aquestes dels coloms? - m'ha dit ell. - Fan per a tu.