Cinquanta cèntims mal estalviats

Vaig anar al mercat setmanal de fruita i verdura, flors i alguna cosa de xarcuteria. Com cada dijous al matí. Ja havia comprat alguna cosa eco, poca, que el preu pica més, bàsicament aquells productes verds que potser convencionalment són més ruixats i, per tant, amb més toxicitat. I volent-hi tenir una confiança, que el plom el respira tot ser viu. Ja havia comprar més cosa no eco i només em quedava adquirir un meló ni massa gran ni massa petit perquè la meva nevera no admet res més que peces mitjaneres, qüestió de departaments i d'espai.
Una parada n'oferia un fotimer amb la possibilitat de pagar 5 euros si en compraves dos. Una única peça, 3 euros.
Un home en la setantena i mitja ja el tenia dins la bossa. Em va mirar i de seguida em va proposar de comprar-los junts, per estalviar cinquanta cèntims cadascú.
I vaig accedir-hi de grat, que mig euro és mig euro.
Vam pagar i agafar la compra. L'home, jubilat, abillat amb camisa i pantaló amb la ratlla ben marcada, impecable i clàssic, va fer via a encetar una conversa en la qual ell anava escollint/conduint temes o sobre ell o el món que em van anar pesant més que les bosses plenes de fruita que comencaven a segar-me els dits i que vaig haver de deixar a terra.

Arran de tot el que suposava aquest nou tram a la vida pel cos -constant pagar, que si ara operació de la vista, 900 euros, que si li havien caigut uns ponts que li havien costat 750000 ptes. (va mostrar-m'ho, ben bé com un cavall quan li comproven la dentada) es va anar engrescant que si el paleta li havia hagut d'arranjar la teulada que la casa ja tenia setanta anys; que si tenia la mare de noranta-sis, impossibilitada, vivint amb ell i la dona perquè un geriàtric costava un ull de la cara; que si la dona de fer feines hi anava quatre hores a deu euros; que si a l'hivern per tal que la mare no passés fred la factura de gas els pujava tant; que si els autònoms a Alemanya eren de 50 euros i si feies més pagaves més però no pas si feies poc i que la seva filla esteticienne treballant més hores que mai guanya gairebé el mateix que fa vint anys; que si ajudar a Grècia econòmicament era ajudar una colla de ganduls que res tenien a veure amb la imatge dels antics filòsofs; que si va ser a Salamanca i no hi va veure pràcticament vehicles de transport que refectissin laborabilitat, que allà de ben segur que vivien de subvencions i ajudes i que només es veien braus pasturar; que si fa ics segles hi va haver una crisi semblant i es va acabar quan els pobres van quedar ben pobres i els rics ben rics; que si la seva mare, ell calculava, duraria un any més -el darrer hivern va haver de ser traslladada un parell de cops a urgències i la cortisona la va salvar i la dona per dins -potser- cridant que la deixin 'marxar' d'una p....vegada- i que llavors ell hauria de pagar a l'ajuntament per heretar la casa i que ja caldria que es calcés i que com que, va afegir, els homes viuen una mitjana de vuitanta-tres anys, quan ell morís la seva dona -que la calculava viva- hauria de pagar novament plusvàlua per l'habitacle i que quan al cap de no pocs anys més ella també fes el traspàs el fill hauria de pagar. Va tancar resumint que en més o menys setze anys haurien hagut de passar tres vegades per aquell tràngol monetari. I que em recomanava que ho tingués en compte. Jo pensava que si ell ja seria mort...què importava el després? Sí, t'estimes els teus, però estava parlant de possessions. I que sinó, es mig esgarrifava, l'estat s'ho queda. I jo dient-li que avui en dia la gent no té diners, viu al dia, va de lloguer, canvia de feina, de parella, viatja, i que quin problema si se't mor un familiar i haver de passar per tot allò.
Quan ens vam acomiadar em sentia mig marejada. Als següents llocs on vaig anar vaig necessitar repetir tota aquella informació a qui em volgués escoltar, per buidar i compartir l'entomar-ho amb més persones.Potser m'anava debilitant i feia mal fet.

I és que aquells cinquanta cèntims no eren per a cap porquet de terrissa. Eren per a un meló de tres euros!