Cert embruix de desembruix

Havia esclatat, a la matinada, la veuarra del cel, estrenyent-se en format tronades i tempesta elèctrica com per recordar als miniestúpids humans el poder de la natura, com per advertir, un cop més, del càstig pels mals infringits per l'homo-destructivus- espècie al planeta blau.

La Martinica -tenia el nom d'una illa de l'ultramar francès i, efectivament, esdevenia més i més una persona desconnectada, sovint ni península es considerava pel que feia a les relacions amb els altres- s'havia vestit de tardor tant amb roba com amb colors. El paraigua, amb el mànec pelat, el dissimularia, és clar, duent-lo agafat, plogués o no. Calia anar a comprar per a uns quants dies, la seva manera de dur el cicle mercantil. Compra el just i bo, paga, retira't, agraeix.

Però se li havia fet tard. Sense saber com, havia estat descansant-dormint gairebé tot l'humid dia.

-Si tancaran d'aquí res!

No podia creure que el canvi horari l'hagués afectada orgànicament tan exageradament.

Agafà el carret, també. Botes de sola gastada per fer petons a massa basses i au.

Anà per feina, a pas veloç, rar en ella, que solia abstreure's amb qualsevol bri de poesia que el recorregut li oferís, fos estàtic o mòbil.

Un vent simpàtic li estirava la punta del mocador amb estampat de floretes sobre negre al coll.

No trobà pràcticament transeünts. La gent volia sofà i tele o bar i tapes i futbol o usar el cos per tracatracatejar un ni-sexe.

Baixava per un carrer més estret que un govern radical i esquizoide. Els fanals no funcionaven o estaven de dol pels difunts i no pas perquè faltés una setmana per Tots Sants. Els reguers d'aigua escopida pel firmament, seguint la vorera, es mostraven com lluents i bruts. La poca llum de la tarda finant no regalava massa alegria, ni n'havia de ser la responsable.

Llavors la va veure. Una figura encorbada i malgirbada avançant lentament en la direcció contrària. Una dona ja anciana anant molt a poc a poc. La Martinica va observar, en veure-la de més a prop, que duia una sabata mig fora del peu i que la feia caminar amb força números per a fotre's de lloros. S'hi apropà.

-Hola, escolti, ho sap que duu una sabata mal posada, que la fa anar trontollant?

-Ah, sí?

-Vol que l'ajudi a col·locar-la com cal? Miri, recolzi's contra aquesta paret, que no caigui.

-La paret?

El somriure de la vella l'omplí de tendresa. Li costà, d'entrar-li el taló. No quedà massa ben posat.

-Me la pots cordar bé, tibada?

Ho va fer. Li va venir un tuf d'orina. Es va aixecar.

-A veure si ara anirà millor...

-Vaig al centre d'atenció primària, tinc visita.

-Que viu sola? No té ningú?

-Una filla, a la ciutat.

-I no pot acompanyar-la, ella?

Davant el silenci, va insistir:

-No pot anar d'aquesta manera. La seva filla hauria de tenir-ne cura.

Amb un baixet 'ja, ja ho fa' s'acomiadà de la Martinica qui li recomanà de no allunyar-se de les façanes que l'emparaven.

No se la treia del cap, mentre travessava altres carrers.

-Cita mèdica? Tan tard?

Es va posar a córrer amb la parafernàlia que portava. Sentí uns crits acusadors i burletes:

-Bruixa fastigosa, pudenta, lletja, geperuda!

Una colla de nois i noies encerclaven la figura de la dona en una cantonada. Feien ganyotes i gestos despectius.

-Deixeu-la! No us fa vergonya?

De cop, havien desaparegut.

L'àvia li ho va agrair i manà que un mannà càlid les encerclés totes dues.

-Sí, sóc bruixa. Tu també ho portes dins.

Un gat preciós de color castanya torrada saltà a la coroneta calba de la dona i miolà. Durant uns instants van confegir un món que guspirejava pau.

Quan la Martinica obrí els ulls, encara va ser-hi a temps de contemplar com l'escombra de bruc traslladava la dona amb la seva mascota. La bruixa que es dedicava a la caça d'ànimes per abraçar-les, alliberar-les i compartir amor.