Cert embruix de desembruix

Un relat de: Mena Guiga
Havia esclatat, a la matinada, la veuarra del cel, estrenyent-se en format tronades i tempesta elèctrica com per recordar als miniestúpids humans el poder de la natura, com per advertir, un cop més, del càstig pels mals infringits per l'homo-destructivus- espècie al planeta blau.

La Martinica -tenia el nom d'una illa de l'ultramar francès i, efectivament, esdevenia més i més una persona desconnectada, sovint ni península es considerava pel que feia a les relacions amb els altres- s'havia vestit de tardor tant amb roba com amb colors. El paraigua, amb el mànec pelat, el dissimularia, és clar, duent-lo agafat, plogués o no. Calia anar a comprar per a uns quants dies, la seva manera de dur el cicle mercantil. Compra el just i bo, paga, retira't, agraeix.

Però se li havia fet tard. Sense saber com, havia estat descansant-dormint gairebé tot l'humid dia.

-Si tancaran d'aquí res!

No podia creure que el canvi horari l'hagués afectada orgànicament tan exageradament.

Agafà el carret, també. Botes de sola gastada per fer petons a massa basses i au.

Anà per feina, a pas veloç, rar en ella, que solia abstreure's amb qualsevol bri de poesia que el recorregut li oferís, fos estàtic o mòbil.

Un vent simpàtic li estirava la punta del mocador amb estampat de floretes sobre negre al coll.

No trobà pràcticament transeünts. La gent volia sofà i tele o bar i tapes i futbol o usar el cos per tracatracatejar un ni-sexe.

Baixava per un carrer més estret que un govern radical i esquizoide. Els fanals no funcionaven o estaven de dol pels difunts i no pas perquè faltés una setmana per Tots Sants. Els reguers d'aigua escopida pel firmament, seguint la vorera, es mostraven com lluents i bruts. La poca llum de la tarda finant no regalava massa alegria, ni n'havia de ser la responsable.

Llavors la va veure. Una figura encorbada i malgirbada avançant lentament en la direcció contrària. Una dona ja anciana anant molt a poc a poc. La Martinica va observar, en veure-la de més a prop, que duia una sabata mig fora del peu i que la feia caminar amb força números per a fotre's de lloros. S'hi apropà.

-Hola, escolti, ho sap que duu una sabata mal posada, que la fa anar trontollant?

-Ah, sí?

-Vol que l'ajudi a col·locar-la com cal? Miri, recolzi's contra aquesta paret, que no caigui.

-La paret?

El somriure de la vella l'omplí de tendresa. Li costà, d'entrar-li el taló. No quedà massa ben posat.

-Me la pots cordar bé, tibada?

Ho va fer. Li va venir un tuf d'orina. Es va aixecar.

-A veure si ara anirà millor...

-Vaig al centre d'atenció primària, tinc visita.

-Que viu sola? No té ningú?

-Una filla, a la ciutat.

-I no pot acompanyar-la, ella?

Davant el silenci, va insistir:

-No pot anar d'aquesta manera. La seva filla hauria de tenir-ne cura.

Amb un baixet 'ja, ja ho fa' s'acomiadà de la Martinica qui li recomanà de no allunyar-se de les façanes que l'emparaven.

No se la treia del cap, mentre travessava altres carrers.

-Cita mèdica? Tan tard?

Es va posar a córrer amb la parafernàlia que portava. Sentí uns crits acusadors i burletes:

-Bruixa fastigosa, pudenta, lletja, geperuda!

Una colla de nois i noies encerclaven la figura de la dona en una cantonada. Feien ganyotes i gestos despectius.

-Deixeu-la! No us fa vergonya?

De cop, havien desaparegut.

L'àvia li ho va agrair i manà que un mannà càlid les encerclés totes dues.

-Sí, sóc bruixa. Tu també ho portes dins.

Un gat preciós de color castanya torrada saltà a la coroneta calba de la dona i miolà. Durant uns instants van confegir un món que guspirejava pau.

Quan la Martinica obrí els ulls, encara va ser-hi a temps de contemplar com l'escombra de bruc traslladava la dona amb la seva mascota. La bruixa que es dedicava a la caça d'ànimes per abraçar-les, alliberar-les i compartir amor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

794 Relats

843 Comentaris

301467 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com