CENTS ANYS, CENT LLIBRES

Me’n vaig, com sempre que ho necessito, amb el quadern gris i el llapis sota el braç cap el jardí vivent i privat per passar una estona llarga que sovint voldria fos sense bitllet de tornada. L’essència de la pluja perduda ha dibuixat de colors nous l’entorn acollidor i la seslèria tenyeix de verd els vorals empedrats on s’arrelen els crisantems daurats que faran fila per tots sants. Ara, el temps de les cireres gairebé ja ha caducat però a l’ombra del vent els fruits saborosos escampats són encara el somni d’un mos clandestí com quan les nostres mares ens duien de la mà a berenar al camp del veí.
La benvolguda i estimada solitud que m’empara en aquest indret cap al tard i allunyat de les estances de la casa sota la sorra, a la platja de les ones, és l’amant amb qui no tindré pas mai accidents d’amor o delictes d’amor. Avui jo confesso, en defensa pròpia, que la visita de l’Eva aquest matí m’ha trasbalsat, i molt, el món de cada dia, la meva rutina, ella, que no és una dona com les altres, s’ha colat de puntetes per la porta del darrera, la del carrer estret, amb l’excusa verbal quan m’ha vist, del -ho sento, s’han deixat les claus sota l’estora, referint-se als del servei és clar. Només venen un cop per setmana i jo he oblidat de recollir-les. Més enllà del misteri de trobar-la de cop i volta al meu davant, mentre em prenia un cafè batejat amb la melodia de la vida secreta de les plantes al tocadiscs, ha estat el procés de pair l’ensurt que m’ha fotut. El mirall trencat del passadís curt ha quedat esmicolat com a testimoni perfecte de l’infortuni i la noia salvatge, com anomeno l’Eva portes endins, s’ha limitat, amb el ulls oberts com a taronges. a fer una exclamació com si em renyés per la trencadissa. Ella és la veïna jove i esbojarrada que em fa servir de pare, d’amic i amat tutor, la nena perduda que tant aviat s’emociona amb el vol de l’estel, que voleio de tant en tant per fer marxar les cabòries, com trepitja perillosament els camins de nit a la recerca de l’imperi del dolor. Després, els desperfectes de la metamorfosi que genera i de tornada a casa, em correspon sempre a mi d’arreplegar-los. No he pogut mai fer una tria d’actitud, la voluntat i el lligam que ens uneix a nosaltres dos neix amb l’olor de colònia que desprenia sa mare quan la vaig conèixer en una excursió a la falda del Canigó. Jo aleshores ja era el vell de la colla i ella, molt jove, era la dona amagada d’un amic, d’un company de docència que feia servir aquesta paraula quan per a tots era l’amant. L’Aloma era estudiant de belles arts i filla d’immigrants nascuda lluny de la Guadalajara materna. Vivia en un món feliç on els petons de diumenge eren els moments perfectes d’un estiu per estimar, fins a l’embaràs. Aleshores va ser quan la punyalada traïdora de l’escanyapobres del meu amic, que ja no ho és, només és la història d’un canalla, la va llençar més enllà del pou de les ànimes mortes i a mi em va correspondre evitar que anés a trobar un lloc entre els morts.
Elles han estat i la filla encara ho és, les muses, les meves, en una terra d’instints escrits amb passió i les històries naturals de gent normal que m’han regalat mare i filla han perfilat l’educació sentimental que ja duia del bressol.
L’alquímia de la vida allunyada de la ràbia a l’ordre del dia m’ha permès escriure un tou de paraules, superar a voltes les il·lusions perdudes i sense ser el profeta de res escriure paraules que tu entendràs.
Les dones i els dies han esdevingut una columna de foc que ha encès l’enginy sota la mirada dels àngels de la bona sort, és a ells a qui faig les confessions nocturnes de les meves pors per trobar-me, massa aviat, el teatre de la mort. L’espill que em reflexa el camí on he passejat i forjat la força d’un destí no ha estat el desgavell que ha vegades penso. L’odissea de la vida lenta i feixuga que s’acaba m’omple la pell d’amor i enyorança i també del glaç de la dama de les boires que sé em vindrà a trobar però mentre, assaborint les estones d’atzar, una copa de vi del celler em recompensa la roda de malcontents que sovint em transmet l’Eva, la bellesa de la qual mitiga la magnitud de la tragèdia que no s’empassa sinó es mastega.
Enmig d’un estiu calorós on no volen ni els falciots i amb una centúria a les espatlles només em resten les meditacions en el desert de la memòria que encara viu en un oasi de pau.
Tot s’aprofita deia el meu pare i així ho he fet sempre amb tot, fins i tot amb els títols dels llibres que he llegit.