Cartes de la tauleta de nit I

Ahir ens vam trobar, un instant, una mirada ràpida i dos petons. Un per galta. Un somriure, un "com estàs?" i un "adéu" atemporal, sostingut en el temps indefinidament.

Vaig continuar caminant amb el tacte dels teus llavis sobre la meva pell i sentint la teva mà ferma sobre les meves espatlles com abans, tantes altres vegades, l'havies tingut en tots els seus estats i en tots els teus estímuls de protecció i afecte desenfrenat. I en totes aquelles nits nostres quan els cordills de la meva roba queien braços avall moguts pel teu instint; l'instint de les teves mans quan feien i desfeien els llaços de la meva pell... porus a porus, racó rere racó.

I ara, quan tot s'ha acabat... ja no sé com moure els meus llavis per dirigir-me cap a tu. No sóc jo, són ells els que desitgen besar els teus, són ells els que em demanen que m'apropi i em situï on la teva respiració es torna carícia, on el teu sabor i el meu formen un de sol. Just sobre els teus llavis, aquells que són capaços d'insultar i colpejar, els mateixos que han après a pronunciar el plaer i el dolor sota la teva veu.

Una carícia, únicament un gest, una mirada retinguda entre tu, lluny, i jo, poden avivar el record, l'impuls... El bes.

I ara, quan tot s'ha acabat, ¿com guardo aquests petons que neixen dels racons més recòndits de la meva persona? Digues, ¿com puc besar les teves galtes sense filtrar-se els meus petons al tacte dels teus?

Allò prohibit, impossible, entre tu i jo, sempre fou temptador. Esquivar les mirades, retenir les nostres, besar-nos d'amagat.... Amar-nos com a nuvis, i amar-te, com a amant.