Quan sigui gran

Un relat de: Bea Virgós Ros

Quan sigui gran, vella, duré encara un mocador al cap, un de colors marrons clars, fent aigües, o verds, conjuntat amb la meva mirada verda envellida, arrugada, però expectant i admirant. Com si la vida encara pogués oferir-me quelcom més, com si encara quedés alguna cosa per fer, moments per viure. I en aquest futur vull tenir a algú que em cordi el mocador als matins, algú que m'ajudi a posar-me les agulles de cap al cabell blanc en un recollit de mitja volta que en deixi caure en un to informal un ble sobre el front.

Només aquest algú, aquest mateix que em mirarà com si el temps no hagués passat, descobrirà a les nits quan em posi la brusa per dormir, una estrella perforant la meva espatlla, a prop de la clavícula. I sí, seré una iaia amb una marca que sempre em farà recordar temps feliços. No sé pas si els més feliços, però sí plens de somriures.

Mirades, gestos de complicitat. Les carícies tímides de bon començament, les cançons. Els petons, els teus llavis suaus sobre l'estrella, sobre el meu cos nu i encara jove. Les teves mans fent pampallugues als meus malucs, o acaronant-me els llavis. Els teus braços envoltant-me, les meves cames fent un nus amb el teu cos.

I l'estrella cremarà com una flama encesa quan la miri, i, inevitablement et recordi dormint nu al meu costat. I tancaré els ulls i ens reviuré plegats a la nit, respirant al meu costat, reposant la teva mà calenta al tomb de la meva cintura. I jo, desperta a la foscor illuminada únicament pels llums del carrer esmicolant-se als forats de la finestra, contemplant el moviment rítmic del teu pit, sentint-te viu al meu costat, sentint-me plena d'un quelcom inexplicable. Espiant la teva intimitat, intentant esbrinar els teus somnis, dibuixar-los amb el meu dit sobre el teu cos adormit.

El silenci definit en aquells moments en que t'acaronava els peus càlids amb els dits dels meus peus freds. I l'estrella cremarà quan ens revisqui.

I, quan sigui vella, vull recordar com ens vam omplir els cossos de coincidències, perquè vam ser pura coincidència, un joc d'atzar, vam llençar els daus, vam rodar, vam volar. Diferents ens vam aprendre, ens vam trobar els racons, vam buscar els calfreds darrere les orelles i sota el melic.

I miraré el dibuix de reüll i la nostra història passarà davant dels meus ulls, perquè seràs tu, sempre, passi el que passi, vivint dins meu. Però amb una mica de sort, en aquell instant, l'estrella tornarà a cremar quan m'agafis per les espatlles i m'ajudis a cordar-me el mocador rere el clatell.

Comentaris

  • Pont sobre el temps[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-01-2009 | Valoració: 10

    Quan he obert el teu espai, m'ha sorprès el temps transcorregut entre els dos darrers relats publicats... Bé, diuen que mai és tard, així que m'alegra veure que hi tornes després d'un llarg descans!

    Ho has fet amb un relat biogràfic que parla d'ara ( Els teus braços envoltant-me... el meu cos encara jove ) i d'un futur llunyà ( Quan sigui gran, vella... tancaré els ulls i ens reviuré ), establint un pont de desitjos i d'intencions per damunt del temps i de l'oblit: m'agrada!

    T'envio una abraçada doble, per celebrar que t'he descobert i que tornes a escriure,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Bea Virgós Ros

Bea Virgós Ros

5 Relats

11 Comentaris

6083 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
La perfecció és quelcom massa abstracte com per a ser assolit, massa llunyà de la mà de tothom que, no obstant, s'aconsegueix palpar tímidament amb l'experiència, la lectura i el viatge. Sé que em queda molt per aprendre, per llegir, per veure... els meus divuit anys han estat formats per coses regalades... la vida és quelcom més que ara comença. Ara.

Gràcies per haver-me llegit... és el vostre torn, l'hora de criticar, suggerir...