Carta d'una enamorada

Estimat amor,

Fa tant de temps que desitjo tenir notícies teves que he perdut la noció del temps, dels dies, de les hores... On ets? Ara més que mai et necessito, i ara més que mai et sento lluny, molt més lluny del que t'he sentit aquests dos anys. On ets?

Llegeixo i llegeixo les teves cartes, una vegada i una altra, fins arribar al punt que me les se de memòria. En necessito de noves, per poder-les llegir i aprendre-les, per saciar el meu cor amb paraules enyorades i anhelades, les teves paraules, aquelles que sortien dels teus llavis, tímids, inexperts, porucs; però valents. Aquells que van atrevir-se a dir, a besar... On ets?

Dos anys sense veure't, dos anys estimant-te, dos anys amb l'ai al cor cada vegada que un pensament em rondava pel cap: que t'oblidessis de mi. Te'n recordes quan la Maria ens parlava sobre la vida de casats? Tant que l'odiàvem de petits... i ara només espero la teva arribada que ha estat per tant de temps posposada. Avui en fa dos anys... i tu lluny de mi. Avui fa dos anys... i encara no se si podré continuar amb aquesta angoixa que em te el cor encongit. "Què em regalaràs, digues, què?". "Prou que ho sabràs quan arribi el dia...". I mai t'ho vaig dir, i mai et vaig regalar el que hagués volgut regalar-te, per por a obrir una porta que no pogués tornar a tancar, per por a que aquell sentiment tan ocult que duia a dintre es fes més i més gran, i agafés tal força que la meva innocent persona no el pogués controlar. "Espera'm. Ho faràs, oi?".... Sí. Avui te'l regalo, te'l dono... el meu cor, malmès, que plora, que s'inunda, que crida, que sent... que t'espera sense descans. I tu no arribes... On ets?

De vegades surto a passejar pel parc dels somnis, allà on vam crear un món compartit. Hi viurem a Cadis... a un poble de casetes blanques, d'aquelles de pel·lícula, just davant del mar. I tindrem la platja a tocar! I tu aniràs vestida de blanc, com una deessa, amb el cabell elegantment despentinat, i seràs l'enveja de totes les noies! I tots m'envejaran, perquè jo seré a qui estimes, només jo. I sortirem al balcó a mirar els nens jugar a la sorra... i jo me'n encarregaré del jardí. "No m'agrada l'idea del jardí... massa feina innecessària. Amb la platja ja hi tenim suficient". Ja ho parlarem, això, ja... Què se n'ha fet de la deessa blanca de la sorra de platja, aquella plena de somnis? Li han marxat, l'han deixat abandonada. Ara el parc es un lloc trist, desolat, per on la gent ja no hi passeja, on els nens ja no hi juguen. Serà perquè vas marxar? On ets?

Visc sense viure-hi, camino sense esma, parlo sense paraules, tot són mots buits de significat... No ric, miro sense veure-hi perquè les llàgrimes m'hi tenen tancada i no em deixen veure més enllà de mi. Tornaràs? T'envio petons d'aigua, com diu la cançó, petons dels meus llavis mullats per les meves llàgrimes, per les teves llàgrimes... tot es teu, tu m'ho has robat. M'ho tornaràs? On ets?... Hi ets?