Una finestra... i somnis

Com cada dia, va tornar cansada de passejar, amunt i avall sempre pels mateixos carrers. Els turmells li feien mal i la bossa li pesava massa. Sempre era igual, i per molt que intentés omplir-la amb lo imprescindible, quan tornava li pesava com si a mida que caminés, algú que no se sabia d'on sortia li anés ficant pedretes a la bossa, cada vegada més grosses. Va deixar-la sobre el llit, i es va treure la jaqueta a poc a poc, com si volgués que aquell moment durés per sempre. Li feia mal l'esquena. De vegades havia mirat la bossa pel carrer, convençuda que hi devia tenir alguna cosa nova que ella no hagués ficat. Feia fred. Va encendre l'estufa i va posar-se roba còmode. No suportava estar a casa amb la roba del carrer, la feia sentir una estranya, com quan vas de visita a casa d'algú i no saps com ficar-t'hi.

Vivia en un barri a prop de Barcelona, a una casa antiga però ben conservada on no hi mancava res. El menjador era espaiós, amb una llar de foc tan acollidora que costava de fer fora les visites. Tothom li ho comentava, "Que n'és d'acollidora, la llar". La cuina era també gran, sempre feien els àpats allà. La primera planta era plena d'habitacions, la d'ells i la dels convidats, i a dalt de tot hi havia les golfes. Abans només hi havia trastos i mobles vells, però feia cosa de mig any va tenir la dèria de fer-se un lloc per a ella, on pogués escriure incansable al seu diari, i estar-s'hi hores i hores. Darrera la casa hi havia un petit pati rodejat de flors i amb una font al bell mig. Li encantava sortir de tant en tant per respirar aire de flors. El Marcel venia una vegada a la setmana per fer-se càrrec de les plantes, ella odiava haver d'estar per elles. Però tampoc suportava veure-les pansides i mortes de fàstic, "Prou pansida estic jo", pensava.

Va agafar una cadira i es va apropar a la finestra. Des d'allà veia el carrer, per on sempre passaven les mateixes persones. El nen de la Rosa, amb aquella alegria als ulls de quan s'és jove... La Marta, que tornava a corre cuita de treballar per fer el berenar a les seves criatures, que encara no entenia com havia estat tant valenta de tenir-les, sabent la situació en la que es troba. "Que n'és de valenta la gent... i jo no sóc capaç de fer res...". L'autobús, ple de gent, frenava deu metres endavant, a la parada de sempre. I la noia... Júlia, plena de vida, enèrgica, que sortia sempre de casa a fer veure que escombrava les fulles que hi queien a l'escala de l'entrada, i poder veure aquell noi que l'havia enamorada, per creuar una mirada simple i plena de complicitat. A les nits, quan no podia dormir i el Joan era fora per negocis, s'asseia al costat de la finestra, amb l'estufa ben a prop i observava el carrer. Una vegada va veure com la Júlia sortia per la finestra del seu menjador sense fer soroll i la deixava una mica oberta, i marxava corrents amb el noi. Que de tant que s'estimaven, no podien esperar a besar-se lluny de la casa, que anaven corrents i fent-se petons i rient. "Tot s'acaba...", diu la gent. "L'amor s'acaba, tard o d'hora". Però ella sempre ho dubtava. Perquè s'hi havia casat sense desitjar-ho, i molt en el fons de la seva ànima sabia que no seria feliç. Sempre havia estat pobre, com la família de la Júlia, i el Joan la va treure de la misèria. De tant agraïment no va saber negar-s'hi. I ara es trobava que no era feliç, que desitjava amb totes les seves forces que el temps tornés enrere, i sortir d'amagat amb l'Óscar a les dos de la nit, per poder estimar-se fins que es fes de dia, i tornar esporuguida i amb molt de compte perquè no l'escoltés ningú.

Un calfred li va recórrer l'esquena i va apropar-se l'estufa. Començava a fer-se fosc. La tardor la feia trista. L'ensopia veure com la nit guanyava el dia i ella no podia aturar-ho. "El fred em treu vida... m'obliga a estar massa temps a casa". La gent no hi surt tant al carrer, i s'imaginava com serien de felices les famílies nascudes d'enamorats, dins de casa. I quan més ho pensava més sola es trobava, doncs mai ho havia estat, d'enamorada d'en Joan. I tampoc no havien pogut tenir fills, per molt que ho haguessin intentat. Ella no podia. I ja havien deixat d'intentar-ho, ja no s'estimaven. Ni tan sols això. Des que va saber que no li era possible, van acabar d'estimar-se. Una família, un nen, l'Óscar... Què seria d'ell a hores d'ara? Segur que havia trobat una altra noia que l'estaria fent feliç, més del que ella va poder fer-lo mai. I es veia a ella assentada davant la llar, amb l'Óscar abraçant-la, i el nen jugant al seu voltant... tot seria tan bonic...

Un cop de porta la va obligar a tornar a la seva habitació, al costat de la finestra. El Joan havia tornat, ni l'havia vist passar pel carrer. Segur que ell l'hauria saludat, com sempre que la veia allà. "Et trobes bé? Estàs una mica pàl·lida... ni tan sols m'has dit res quan m'has vist al carrer". "Estic bé, no t'amoïnis. M'he quedat encantada mirant cap a fora, res més".

I com cada dia, va deixar de banda els seus somnis i es va llevar a fer el sopar.