Cercador
Carta a la germana petita
Un relat de: Ri Ribó Soma- Compartir:
Estimada germana petita,
Hi ha moltes raons que justifiquen aquesta carta d'agraïment. Probablement la més esencial de totes ja la saps, o com a mínim la intueixes. Però, per suposat, deixa que comenci des del principi.
Gràcies per no compartir habitació amb mi. M'agrada tenir el meu propi espai, les meves pròpies coses als meus propis prestatges i escoltar la meva música sense que ningú em digui amb veu aguda que la canviï. Per això, moltes gràcies.
Gràcies també per no agafar-me la roba sense permís (tot i que de totes maneres em resulta difícil de creure que t'hagués agradat), o qualsevol altra cosa. Especialment, moltes gràcies per no fer-me malbé cap llibre, ni per destrossar-me cap peluix, aquells que tant estimava quan era una nena.
Moltes gràcies, Laura (perquè les dues sabem que t'hauries dit Laura), per no revelar als pares que, quan era més petita i tu tan sols un nadó desorientat, vaig trencar el vidre d'una furgoneta groga. Ja ens en vam encarregar jo i la meva maldestra capacitat per a la mentida.
Per suposat, gràcies per no mentir als pares sobre assumptes superficials que haurien comportat càstigs desagradables.
Ni tan sols sé com agrair-te que, quan amb prou feiens vas néixer, no et passessis les nits plorant i tocant el que no sona. M'encanta dormir, i odio quan ho intento i algú m'ho impedeix. Tu i jo hauríem acabat molt malament en aquest aspecte.
Mil gràcies, també, per no alterar la pau de la casa amb els teus plors intermitents propis d'una criatura de mig any. Gràcies, mil i una gràcies, per no caminar toquetejant-ho tot quan vas complir els dos anys. Va ser tot un detall.
Precisament perquè sóc una persona de frustració fàcil pel que fa a l'assumpte dels nadons i els nens petits, et dono les gràcies per no existir. Ni tan sols et pots imaginar l'infern que suposaria per a mi tenir una germaneta de pocs anys que anés per la casa remenant-ho tot i ratllant els límits de la meva paciència.
Probablement algú em dirà que tenir una germana petita, o un germà petit, no és l'infern que jo he descrit. Però com que no he tingut l'oportunitat de comprovar-ho, ho deixarem aquí.
Amb molt d'amor (sobretot),
La teva no-germana gran.
Hi ha moltes raons que justifiquen aquesta carta d'agraïment. Probablement la més esencial de totes ja la saps, o com a mínim la intueixes. Però, per suposat, deixa que comenci des del principi.
Gràcies per no compartir habitació amb mi. M'agrada tenir el meu propi espai, les meves pròpies coses als meus propis prestatges i escoltar la meva música sense que ningú em digui amb veu aguda que la canviï. Per això, moltes gràcies.
Gràcies també per no agafar-me la roba sense permís (tot i que de totes maneres em resulta difícil de creure que t'hagués agradat), o qualsevol altra cosa. Especialment, moltes gràcies per no fer-me malbé cap llibre, ni per destrossar-me cap peluix, aquells que tant estimava quan era una nena.
Moltes gràcies, Laura (perquè les dues sabem que t'hauries dit Laura), per no revelar als pares que, quan era més petita i tu tan sols un nadó desorientat, vaig trencar el vidre d'una furgoneta groga. Ja ens en vam encarregar jo i la meva maldestra capacitat per a la mentida.
Per suposat, gràcies per no mentir als pares sobre assumptes superficials que haurien comportat càstigs desagradables.
Ni tan sols sé com agrair-te que, quan amb prou feiens vas néixer, no et passessis les nits plorant i tocant el que no sona. M'encanta dormir, i odio quan ho intento i algú m'ho impedeix. Tu i jo hauríem acabat molt malament en aquest aspecte.
Mil gràcies, també, per no alterar la pau de la casa amb els teus plors intermitents propis d'una criatura de mig any. Gràcies, mil i una gràcies, per no caminar toquetejant-ho tot quan vas complir els dos anys. Va ser tot un detall.
Precisament perquè sóc una persona de frustració fàcil pel que fa a l'assumpte dels nadons i els nens petits, et dono les gràcies per no existir. Ni tan sols et pots imaginar l'infern que suposaria per a mi tenir una germaneta de pocs anys que anés per la casa remenant-ho tot i ratllant els límits de la meva paciència.
Probablement algú em dirà que tenir una germana petita, o un germà petit, no és l'infern que jo he descrit. Però com que no he tingut l'oportunitat de comprovar-ho, ho deixarem aquí.
Amb molt d'amor (sobretot),
La teva no-germana gran.
