Del mar a la muntanya

Tinc presa. Agraeixo pagar el bitllet al tren, perquè no disposo de temps per fer cua a les taquilles. Corro esperitat. Tothom em mira, com si fós un ésser estrany.
Arribo al tren amb el temps just. Gairebé no hi ha lloc, però aconsegueixo trobar un seient lliure al costat de la finestra. Tothom em mira.
—Quanta gent, oi?— li dic a la noia del meu costat.—Pensava que no arribava.
No surt del shock. El vagó sencer està en silenci, i les mirades que em llançen oscil·len entre l'estupor i l'espant.
El tren ja s'ha possat en marxa. Per trencar el silenci, li pregunto a la noia si li agrada la muntanya. Ella no em contesta. No gosa fer-ho.
—Disculpi— el revisor.
Ell també em mira una mica espantat. Preferiria fer com la resta i observar-me en silenci, però ell es veu obligat a actuar.
—Em... "senyor"...
—Octavi.— L'ajudo.
—"Senyor" Octavi... els pops no poden viatjar en tren.