(Caga)Niu buit

Un relat de: Mena Guiga
Era com una felicitat dolorosa, aquella tristesa profunda que s’arrapava a llums de colors. Va tirar vaques amunt, la dona, per evitar mocar-se. El sentiment s’estovava. Centrifugar l’emoció, expulsar les llàgrimes a dojo (tot i que, va adonar-se, alhora desitjava fer-les retrocedir, quedar-se-les dins, ben endins, per tal que no fossin també pèrdua).

Va passar la mà pel caparró de la gata peluda que reposava al llit al costat de les seves cames. La felina es va deixar fer uns minimassatges a les potes del davant.

-Tu no volaràs. Entre que estàs esterilitzada i el teu tarannà espantadís, tu, no volaràs. Ets com una filleta que, mentre hi sigui, sempre serà petita. Uns quants dels meus ‘jo’ ets tu, també.-li va xiuxiuejar amorosament.

Acabava de sortir al balcó feia escassos minuts per veure el cel del primer dia de l’any. La grip pandèmica l’havia obligada a reposar. S’ho va prendre serenament, amb un somriure acceptatiu. L’immobilisme hibernal de molts animals sempre li havia cridat l’atenció. Hauria estat algun d’ells, en altres temps?

Vesprejava. Sort que havia pogut gaudir de gris, ataronjat i rosa pujat al sostre del món. Observar com es difuminaven i es dilataven. L’espectacle dels núvols va requerir una fotografia. Una i prou. El dia anterior havia estat la del perfil de Nefertiti (li feia gràcia preguntar-se si simbolitzaria res). Una foto per dia, s’havia imposat, farta de robar imatges, d’afany de retenció). El que restés, restaria, que l’oblit, pel seu compte, mai deixa de devorar. La rendició de l'oblit només l'aconseguia l'ànima.Com t'aferres a l'ànima?

-Lligar i deslligar; aferrar-se i desaferrar-se- havia llegit d’un filòsof de la seva terra i de la seva mateixa edat. Aquell llibret de butxaca l’havia subratllat, resubratllat i reresubratllat.

-El cel té uns tons preciosos. Mira-te’ls!

-No, mare.

El noi va omplir un plat del que berenaria: galetes, pa tou, xocolata, dos bastons de caramel petits i un gelat. S’ho cruspiria davant l’ordinador. Van coincidir a la cuina, ella va preguntar-li com es trobava (esperant que ell s’interessés per ella igualment). El noi va emetre un ‘bé’ menut i fugisser. Va volar escales amunt amb la teca.

“Les febrades no han estat elevades, però s’ha tornat a estirar. És fort”.

Assumir, per enèsima vegada, que el darrer fill ja no era un nen amb qui jugar la mare nena se li feia duríssim. L’entrega havia estat plena de creativitat, diversió, de poesia i màgia. Magnificar-la no era un error.

“Et trobo a faltar!”

Una vegada li ho va dir i el noi es va mig emprenyar. El noi estava evolucionant bé. Era ella qui tenia un problema.

Potser ni dos anys enrera encara haurien contemplat el cel junts.

-Mira quines obertures com de boques de monstre, boques descosides! Les xemeneies juguen a dir-se un missatge amb fum a veure si de la primera a la darrera arriba íntegre, igual, sencer. La palmera del jardí del geriàtric vol un retall del cel d’avui, n’ha quedat enamorada.

Sobre el pijama, diumenge d’estar per casa, durien les bates empalfades, s’asseurien sobre un coixí, un a cada extrem del balcó, i posant una mà dins una espardenya, es llençarien pel terra pinces d’estendre la roba. Les que caiguessin al pati, l’endemà el nen les hauria de buscar i comptar.

“Para. Els records es van enllaçant…para!”

La dona-nena-bruixa encetà una segona descàrrega de dol. S’hi afegiren esternuts i omplir un dels mocadors (no, no hi veuria ni groc ni verd, no estava tan malament!) de criatura on s’hi mostrava un Pinotxo no disneià en una barca amb un osset i al riu un peix que reia. L’estampat va fer-li augmentar la crisi. Encetà tercera tongada de plors. Si s’aturava les veus del televisor, al pis de baix, l’ofenien. Parava l’orella (intentava girar-la, com feia la gata) vers a fora. Els ocells havien callat feia una estona. Un dia havien comptat els nius visibles als arbres de fulla perenne. Quins estarien plens, quins buits, quins malmesos?

El vent sonava com una força amable.

-És la vida. La vida inclou morts. S’han de viure, s’han de pair. Sí, pair-les…no, no és aquest verb- la Carme havia dit.

Va pensar en la Carme, una amiga més gran, no feia massa jubilada. Es va adonar de com l’apreciava, de com li agraïa tantes tardes de conversa prenent infusions en bols orientals (duts d’un dels seus viatges), fins que la Carme, com per tancar sessió, acabava assaborint un cigarret que ella mateixa es liava.

Li vingué un atac de tos. La gola embussada sonava, va comparar, com si hi tingués un tigre atrapat. Calia aixecar-se a fotre gargalls al bàter? Mocaria novament. El mocadoret no donà l’abast per a tant. Amb les mans i mitja cara llefiscoses s’hagué de llevar a rentar-se, tremolant un xic, més feble i més forta. Agafaria un rotlle de paper higiènic per anar expulsant, copiant l’exemple del fill gran, xiruquer de mena.

No havia abaixat la persiana. La lluna plena i lluenta regalava una meravellosa celístia. No l’abaixaria pas. Dormiria amb aquella il•luminació, com submergida en un conte, va decidir la dona.

I jo-que sóc ella- que la contemplava des de dins i des de fora…l’abraçava. L'estimo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

775 Relats

812 Comentaris

255272 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com