Cabòries sobre un gos

El Benet mai havia cregut que existissin persones o animals que portessin mala sort. Més aviat pensava que sovint se’ls hi posava l’etiqueta quan es buscava un cap de turc.

Aquell matí estava capficat pel cas de l’Ino, el més estrany des que portava la gossera. Un home havia trobat aquell "golden" vagant tot sol i sense collar. Després de tenir-lo uns dies a casa i posar-li nom, els hi havia portat; no se’n podia fer càrrec. D’això ja feia dos anys i havia tingut quatre amos. Havien estat els únics clients a què havia rebut movent la cua després d’olorar-los, això els havia captivat. Del que no se’n sabia avenir el Benet era que els quatre havien mort de mals lletjos un temps després d’endur-se l’Ino. Les famílies havien acabat tornant-lo a la gossera, però ell no havia fet córrer la informació. Patia per l’Ino, no se’n fiava de la gent.

Les cabòries del Benet es van tallar de cop en sentir el grinyolar conegut d’una furgoneta aparcant. Quan es va obrir la porta de la botiga, va aparèixer la malcarada dona del Cinto. No va dir ni bon dia: volia un gos que li fes companyia, el seu marit no servia ni per a això. La seva veu era com una agulla buscant un timpà. Portava la roba de feinejar del Cinto, que li venia gran, el seu aspecte era desmanegat i no parava de gesticular. Només va trigar deu minuts a endur-se’l, l’Ino l’havia rebut movent la cua després d’olorar-la. En Benet va dir adeu amb la mirada perduda i es va persignar mentre mirava d’esborrar els mals pensaments que havia tingut. Era insuportable!

Al cap d’uns mesos, la furgoneta va tornar. Quan l’Ino va treure el morro per la porta, el Benet estava preparat per donar el condol al Cinto. Però es va trobar amb una agulla que es va clavar al seu timpà.

Al funeral del Cinto no hi va anar. La gossera la va tancar, però a l’Ino se’l va quedar. Malgrat que no creia que portés mala sort, no el va deixar mai a ningú. I es quedava amb la mirada perduda quan veia l’Ino moure la cua després d’olorar algú.