Cabòries sobre un gos

Un relat de: Mansuba

El Benet mai havia cregut que existissin persones o animals que portessin mala sort. Més aviat pensava que sovint se’ls hi posava l’etiqueta quan es buscava un cap de turc.

Aquell matí estava capficat pel cas de l’Ino, el més estrany des que portava la gossera. Un home havia trobat aquell "golden" vagant tot sol i sense collar. Després de tenir-lo uns dies a casa i posar-li nom, els hi havia portat; no se’n podia fer càrrec. D’això ja feia dos anys i havia tingut quatre amos. Havien estat els únics clients a què havia rebut movent la cua després d’olorar-los, això els havia captivat. Del que no se’n sabia avenir el Benet era que els quatre havien mort de mals lletjos un temps després d’endur-se l’Ino. Les famílies havien acabat tornant-lo a la gossera, però ell no havia fet córrer la informació. Patia per l’Ino, no se’n fiava de la gent.

Les cabòries del Benet es van tallar de cop en sentir el grinyolar conegut d’una furgoneta aparcant. Quan es va obrir la porta de la botiga, va aparèixer la malcarada dona del Cinto. No va dir ni bon dia: volia un gos que li fes companyia, el seu marit no servia ni per a això. La seva veu era com una agulla buscant un timpà. Portava la roba de feinejar del Cinto, que li venia gran, el seu aspecte era desmanegat i no parava de gesticular. Només va trigar deu minuts a endur-se’l, l’Ino l’havia rebut movent la cua després d’olorar-la. En Benet va dir adeu amb la mirada perduda i es va persignar mentre mirava d’esborrar els mals pensaments que havia tingut. Era insuportable!

Al cap d’uns mesos, la furgoneta va tornar. Quan l’Ino va treure el morro per la porta, el Benet estava preparat per donar el condol al Cinto. Però es va trobar amb una agulla que es va clavar al seu timpà.

Al funeral del Cinto no hi va anar. La gossera la va tancar, però a l’Ino se’l va quedar. Malgrat que no creia que portés mala sort, no el va deixar mai a ningú. I es quedava amb la mirada perduda quan veia l’Ino moure la cua després d’olorar algú.

Comentaris

  • La malastrugança....[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 22-04-2023

    és punyetera, no saps mai pel costat que poc caure. Ves a saber si és el gos qui la porta, però millor ser previsor. Em sap greu la mala fama del gos, però,pobre Cinto.
    M'ha agradat aquest relat.

    Salutacions, sort i ona diada de Sant Jordi Mansuba.

    Rosa

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Recorda, ja no el pots esborrar!
    Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
    concursos.arc@gmail.com

    Gràcies per participar.


    Comissió XIII Concurs ARC de microrelats

l´Autor

Mansuba

21 Relats

70 Comentaris

5981 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Mansuba

Tot va començar per tenir un gran contador d’històries ben a la vora. Això va estimular el meu interès per la lectura ja de jovenet. Després de molts anys de gaudir de família i professió, van sorgir les ganes d’escriure històries. Vaig tastar la formació a una escola d’escriptura i em vaig quedar fascinat per aquest món. Avui encara hi segueixo enganxat.

L’abril del 2021 vaig publicar el meu primer llibre: Atrapat (Témenos Edicions). És un recull que inclou quinze contes i cinquanta-tres microrelats. Per a qui en vulgui fer un tast, alguns relats inclosos al recull es poden trobar també en antologies i llocs web d’accés lliure:

Conte L’Àngela (pàgines 83-86).
Conte Grans de sorra.
Conte Dues paraules.
Micorelat La col·lecció.
Microrelat Línia vermella.
Microrelat Traïció.

Mansuba era el terme que utilitzaven els àrabs dels segles IX i X per anomenar un problema d’escacs. Van ser molt populars al seu temps i els solien agrupar en col·leccions de problemes que anomenaven Mansubat. Aquests problemes sempre plantejaven una situació desesperada amb una amenaça decisiva, però que tenia una solució. Sovint, l’amenaça era de mat immediat (mat en una). L’objectiu dels Mansubat era obligar el jugador a trobar la solució, que era única. S’ha dit que tenien també un aspecte místic: al centre de la desesperació brolla l’esperança.