Buscant la cova

El meu fill es diu Joan i té 6 anys. Un dia em va venir amb una estranya història:
-Pare –em va dir- conec un nen que viu en una cova.
-Què dius ara! –em vaig sorprendre jo- I on l’has conegut aquest nen?
-Doncs a cole, va a la meva classe.
-No pot ser home.
-Que et dic que sí! i diu que li agrada molt, que està en un lloc molt bonic, a prop d’un riu, amb un pont i tot.
-Però d’aquí, de Sabadell?
-És clar!
Evidentment jo no li veia gens de clar. Per si de cas, com qui no vol la cosa, el proper diumenge al matí vaig proposar d’anar a fer una caminadeta amb família pels marges del riu Ripoll, que actualment està tan ben cuidat que fa goig de veure. Tot passejant jo li anava dient al Joan que anés mirant per si veia rastres de la cova del seu amic. I ell, obedient, anava mirant a tort i a dret. Però ca!
-Ho veus, com no n’hi ha de coves habitades per aquí –li deia jo- en altres temps no et diré que no, però avui dia no, home.
-Tu no t’ho vols creure, però és veritat i la seva cova fins i tot té un nom.
-Ah sí? quin nom, a veure.
-No me’n recordo bé, però és com ara Fonda o Honda o una cosa així.
I, tossut, em va dir que el dilluns quan l’anés a buscar a escola em presentaria el seu amic. Vaig estar-hi d’acord perquè ja començava a estar intrigat. Així que l’endemà, en Joan em va presentar el Lluís.
Era un nen, la mar de normal, sense gens d’aspecte de troglodita, ni res d’això. El que sí li vaig notar va ser una pronunciació especial, com si el català no fos la seva llengua materna.
Li vaig preguntar si l’havia d’anar a buscar el pare o la mare, però em va dir que justament aquell dia els seus pares eren fora i ell aniria a dinar a casa la seva àvia que vivia allà mateix, a prop de l’escola i que per això ja hi aniria tot sol.
Llavors jo li vaig preguntar:
-I tu i els teus pares, també viviu a prop d’aquí?
-Doncs no –em va contestar- no gaire, no, més aviat una miqueta lluny.
-On, exactament, si es pot saber? –vaig insistir jo.
I ell que va dir:
-A Covadonga
I el Joan:
- Ho veus pare, ho has sentit? A la Cova Donga, ja t’ho deia jo que era un nom així!
Jo, a punt ja d’un atac de riure, encara vaig voler acabar d’aclarir la cosa:
-Vols dir al carrer de Covadonga?
I ell:
-Sí, és clar!
I llavors sí que, davant la sorpresa dels dos nens i fins i tot dels transeünts de prop, vaig esclafir a riure que em pensava que no podria parar mai més. Ah! i em vaig prometre, ja seriosament, que portaria en Joan a conèixer, no tan sols el carrer de Covadonga, sinó també tot el barri, que val ben bé la pena.