Cercador
Bobby
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El fox-terrier ho mira tot disparadament, només és ulls, aquell rostre caní sense rastre de res més que l'espant. El pèl curt de la bèstia no ajuda gaire contra el vent que glaça fins a la medul•la amb aquell so terroritzador, aquell udolar que no adula gens, ni acarona, ni estima cap cèl•lula. Branques esgarranxaires que es vinclen prop d'ell li sacsegen el cor que batega massa acceleradament. Avança lentament, saltironeja, tremola i l'ànima tem que el fred l'assoleixi, que la nit de fora porti la nit a dins.
Monstres alats intenten, de cop, encalçar-lo. Emeten uns esgarips infernals. Becs i urpes. El fugir d'en Bobby és maldestre. Amb tot, fa sort i pot arraulir-se en un clot d'un tronc d'arbre centenari acollidor que ni fa por ni malmira. És un vell garrofer que, esgarrifat, s'ha fet veure per ajudar-lo, il•luminat per un raig selènic esperançador.
En Bobby és una engruna, és un tros de fulla, és un còdol esberlat. Plora procurant no fer-se sentir.
El bon arbre li fa arribar escalfor i es crea un vincle. L'animal li conta la seva història i el savi vegetal l'escolta. I així les paraules d’en Bobby van de la terra on hi ha les arrels fins al cel, on hi ha els estels.
Un gos menut i bufó va ser seducció per a aquella família que només sabia copiar estils de vida. El van comprar i regalar a la nena. Va ser tan feliç de tenir una llar! Però era de mena inquiet i belluguet, li calia moviment. I no el treien cada dia, aviat se'n van cansar. Es va escapar per necessitat. Un camió el va atropellar en un carrer ple d'altres taurons. Amb una cama fotuda aquell ca esdevenia nosa i despesa.
Una sortida al bosc, un abandó i una consciència inexistent. Quan el gos mori, d'aquí poc, ja hauran comprat un conillet d'angora, que sembla ser que s'estila.
Monstres alats intenten, de cop, encalçar-lo. Emeten uns esgarips infernals. Becs i urpes. El fugir d'en Bobby és maldestre. Amb tot, fa sort i pot arraulir-se en un clot d'un tronc d'arbre centenari acollidor que ni fa por ni malmira. És un vell garrofer que, esgarrifat, s'ha fet veure per ajudar-lo, il•luminat per un raig selènic esperançador.
En Bobby és una engruna, és un tros de fulla, és un còdol esberlat. Plora procurant no fer-se sentir.
El bon arbre li fa arribar escalfor i es crea un vincle. L'animal li conta la seva història i el savi vegetal l'escolta. I així les paraules d’en Bobby van de la terra on hi ha les arrels fins al cel, on hi ha els estels.
Un gos menut i bufó va ser seducció per a aquella família que només sabia copiar estils de vida. El van comprar i regalar a la nena. Va ser tan feliç de tenir una llar! Però era de mena inquiet i belluguet, li calia moviment. I no el treien cada dia, aviat se'n van cansar. Es va escapar per necessitat. Un camió el va atropellar en un carrer ple d'altres taurons. Amb una cama fotuda aquell ca esdevenia nosa i despesa.
Una sortida al bosc, un abandó i una consciència inexistent. Quan el gos mori, d'aquí poc, ja hauran comprat un conillet d'angora, que sembla ser que s'estila.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
437869 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com