Cercador
Bestiari nudista
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Cada estiu la Sara i la Blanca anaven al mateix càmping del mateix ploble de la mateixa costa, que no costava gaire, perquè les dues, sortosament, gaudien d'un bon sou i amb poca retallada.
Hi feien cap d'hora, a la nudista, caminant -uns deu minuts entre sorra i roques- i s'instal·laven davant de les canyes, com per retrobar una sensació i visió ancestral d'ombres de tiges llargues amb fulles esmolades amb la fressa que provoca la brisa en bressolar-les.
Totalments nues, gaudien de l'astre rei que els deia bon dia. Les gavines, a vegades, omplien el cel -quan sabien que hi havia pesca- i la barreja d'aus i núvols-cúmuls era sempre motiu de fotografies per part de la Sara, la dona de pell més bruna.
La Blanca s'havia de posar protecció 50 i a les dotze no permetre's més sol. Acostumava a llegir i a escriure, l'espai l'inspirava.
Gaudien d'un parell de banys. Nedaven, es capbussaven, feien el mort, es perseguien, s'esquitxaven i reien. Collien conquilles i còdols.
I, com cada any, similars fotos i similars escrits amb els mateixos personatges asidus a la platja:
-el tio aquell amb tanta ploma que es passejava descaradament per trobar 'amigo'.
-la família de pare i mare grassonets amb un nen que no deixava el matalàs i les onades per res.
-la parella d'homes tirant a grandets que es miraven els ulls i es donaven la mà.
-el negre que venia 'orelles' de sol i que mai rectificaven.
-la colla de hippies amb els gossos i l'olor de cannabis.
-la restallera de 'mirons' més o menys amics del dissimul.
-la dona fumadora en la cinquantena, de cos escultural, que es posava una pedra de quarz sobre el ventre i feia meditació estirada.
-...i en Ramon!
En Ramon, que recollia brossa, el seu ofici, amb l'uniforme, el saludar-les i conversar uns minutets cada dia... i aquell somriure. L'únic que, tant a una com a l'altra, els feia dubtar (calladament) de la durada de llur amor.
Hi feien cap d'hora, a la nudista, caminant -uns deu minuts entre sorra i roques- i s'instal·laven davant de les canyes, com per retrobar una sensació i visió ancestral d'ombres de tiges llargues amb fulles esmolades amb la fressa que provoca la brisa en bressolar-les.
Totalments nues, gaudien de l'astre rei que els deia bon dia. Les gavines, a vegades, omplien el cel -quan sabien que hi havia pesca- i la barreja d'aus i núvols-cúmuls era sempre motiu de fotografies per part de la Sara, la dona de pell més bruna.
La Blanca s'havia de posar protecció 50 i a les dotze no permetre's més sol. Acostumava a llegir i a escriure, l'espai l'inspirava.
Gaudien d'un parell de banys. Nedaven, es capbussaven, feien el mort, es perseguien, s'esquitxaven i reien. Collien conquilles i còdols.
I, com cada any, similars fotos i similars escrits amb els mateixos personatges asidus a la platja:
-el tio aquell amb tanta ploma que es passejava descaradament per trobar 'amigo'.
-la família de pare i mare grassonets amb un nen que no deixava el matalàs i les onades per res.
-la parella d'homes tirant a grandets que es miraven els ulls i es donaven la mà.
-el negre que venia 'orelles' de sol i que mai rectificaven.
-la colla de hippies amb els gossos i l'olor de cannabis.
-la restallera de 'mirons' més o menys amics del dissimul.
-la dona fumadora en la cinquantena, de cos escultural, que es posava una pedra de quarz sobre el ventre i feia meditació estirada.
-...i en Ramon!
En Ramon, que recollia brossa, el seu ofici, amb l'uniforme, el saludar-les i conversar uns minutets cada dia... i aquell somriure. L'únic que, tant a una com a l'altra, els feia dubtar (calladament) de la durada de llur amor.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438002 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com