...Arreglant un món decrèpit...

- Avui he vist - va començar el Joan - un home vell en el sentit més cruel mai imaginat, desgastat, que caminava pel carrer, arrossegant els peus, a passes curtes, boca oberta, mirada perduda, bavejava, i portava un termòmetre trencat a la mà, a l'alçada del melic, com mostrant-lo a aquell que el volgués veure. Necessitava ajuda. Urgentment. No entenia què hi feia en aquell món, no sabia perquè estava allà, ni per quin motiu actuava com ho feia, ni on anava, ni d'on venia, ni on vivia, i ni tan sols recordava el seu nom. Probablement l'havia deixat de saber dies enrera. No sabia perquè, tampoc, però necessitava ajuda. Patia. Tenia a la cara aquella expressió d'agonia del malalt que veu com se li apaga el món. Estava estressat, tot i que feia anys que havia deixat de treballar i no tenia absolutament res a fer ni res del que amoinar-se. Tenia pressa, però anava lent. Això era un problema. I ningú l'ajudava. Es podria pensar que no hi havia ningú al carrer. Ans al contrari, estava ple de gent. Ple de vells desgastats que caminaven pel carrer arrossegant els peus a passes curtes, amb la boca oberta, la mirada perduda, babejant, i portant un termòmetre trencat a la mà. Tots patien, i ningú es podia ajudar. Quin panorama. És el problema que presenta l'envelliment de la societat, que arriba un moment on tenim com a futur l'extermini més patètic de l'espècie. No ho podem permetre. Hem de crear solucions. M'acompanyes a casa i ho fem a pèl?

- És a mi? Perdona, què deies? no t'escoltava, la música està tan alta... - contestà ella, mentre ballava tota esbojarrada en una de les tarimes de la discoteca.

- Et deia de fotre un clau! - cridà el Joan.

- Ah, no, jo he vingut a ballar.

- Val, adéu - digué el Joan, despedint-se.

Va esquivar la noia i es posà al costat de la seva amiga.

- Avui he vist un home vell !!! ... - cridà, espantant l'Eva. El mètode era bo, però la música estava massa alta. Només s'havia de fer sentir. Havia de ser això. Aquesta queia, segur.