Armes de destrucció massiva, pernils i fórmules1

Hi ha gent a qui de vegades "se li'n va l'olla". A mi, en canvi, de vegades em
torna...
Sobretot a la secció de llescats (o envasament al buit) d'una empresa càrnica, on vaig treballar poc temps, però més que suficient. És difícil no acomplexar-se davant d'alguns automatismes moderns, certs edificis o certes fabriques, sembla que tinguin un coeficient d'intel·ligència més avançat que el propi. En aquest cas, les instal·lacions semblen un búnquer (d'utilitat invertida) escrupolosament preparat per bombardejar constantment embotit als seus empleats.
A les 14:15 h exactament, enfundat en una granota verda estil guerra química amb el logotip d'un inconfunsible porc cosit al pit, m'adapto com una peça més en l'engranatge capitalista. A partir d'ara, a més a més de no perdre els nervis, la meva funció serà col·locar adequadament (sense pausa i poquíssim marge per a l'error) llesques escalonades de pernil separades per uns plastiquets, sovint torts, en un decoratiu rectangle daurat per ser envasades al buit.
La maquinària porta el ritme i marca el compàs, i com més engull, més excita el seu apetit. A la segona hora de feina segons els meus bioritmes ja en portem cinc, penso en com és de porca la vida, o en l'humana segons els porcs...
La vida humana en una cadena inhumana de producció sembla un oasi d'ànimes ofegades, envasades al buit. Davant d'aquest cúmul d'esdeveniments previsibles i repetitius on cada gest i moviment és automàtic i idèntic a l'anterior, perdo de manera progressiva el sentit dels meus actes i, improvisadament, apareix la impotència amb l'esperit posat per barret. Un barret, col·locat sobre un bony pesant no identificat, el meu cap, rodant com un dau que no para. El cos sencer es converteix en un llastre, els pernils en fórmules 1, i jo ja no distingeixo l'embotit de mi. La crisi d'identitat és evident i l'ansietat, automàtica com un tic.Taral·lejo campi qui pugui mentre una nova comitiva de filets ultrafins avança amenaçadora i triomfant cap a la meva posició i un feliç consum final. Pestanyejo, no hi veig triple, els pernils s'amunteguen al meu voltant mentre la màquina retorna els envasos defectuosos. "Tot se'n va i tot torna; eternament roda la roda de l'ésser..." Evoco l'etern retorn nietzschià (el filòsof no precisa si la doctrina és vàlida per a l'ésser curat i en filets) i l'assumeixo com un fet consumat en versió comprimida. Però davant les adversitats més val animar-se, encara que sigui com un martell anima un clau. I és així com em sento, com un ínfim clau fonamental per a la sustentació del sistema, com una titella enfilada pels ous.
Aquest sistema, el capitalista, ha creat una societat amb un alt nivell de sofisticació però amb la capacitat ètica i el potencial humanista sota mínims. El color dels diners il·lumina el dels ulls. El fonamentalisme econòmic ha perdut unes armes de destrucció massiva, algú les ha vist? Sembla que es resisteixen a aparèixer, qui sap, potser les tenim tan a prop, tan davant dels nassos, que fins i tot les podem fer anar amb un comandament a distància des del sofà. Armes no homologades i sense pólvora, inexistents però eficaces. O pot ser que el mateix sistema i el seu progrés excloent sigui l'arma més mortífera capaç d'acabar amb més vides arreu del món. Però la bafarada política, com els pernils, no és el meu fort i és de domini públic que a cada porc li arriba el seu St Martí. Pot ser que la humanitat -sobretot els dilluns- tingui tendències autodestructives, i jo, per no ser una excepció, avui m'emborratxaré subliminalment fins caure rodó, i és que tant de progrés, costa d'empassar... Salut.