Aquell matalàs de colors (segon i últim capítol)

Segon capítol del conte del mateix nom: Recordarem una mica com va acabar el primer capítol: El Nil havia transcorregut tota la seva infantesa de pobre solitud d'orfe entre privacions i desitjos.
Nil esperava cada matí aquell regal en va.
Un jorn va caure malalt.
*****************

Es feia de dia. El cel despertava després d'una llarga nit, molt a poc a poc, mandrós en l'horitzó vermell, el sol perpellabe en la llunyania amb els seus primers fulgors.
El Xavier havia passat tota la llarga nit despert vetllant junt al seu fill. Aquell son inquiet mentre recordava que el seu fill sols tenia sis anys des de la mort de la seva estimada dona i mare la Karina.
Nil... Nil... Amb veu molt baixa hi ha cau d'orella el Xavier apropant-se ha aquella cara blanca del seu fill.
El nen despertà. S'agafà al seu para en el coll i l'omplí la cara de petons. Al Xavier se li ofegaven las paraules en el coll.
El Nil li digué: Diguem, para, ¿tu has vist mai un matalàs de colors?
El Xavier agafar al seu fill el Nil en braços i el va treure al balcó embolicat en una grossa flassada llarga i trencada.
El nen va insistir:
¿Para, has vist mai algun matalàs de colors?
Si, fill meu; l'he vist.
El nen va obrir il·lusionat els seus tristos ulls.
I li digué, jo en vaig veure un ahir, mentre prenia el sol aquí, en el balcó. el portava un nen... Un nen que era igual que jo...
El Xavier acaricià al petit i li donà un bes al front.
¿Para vols comprar-me un matalàs de colors?..
La pregunta va ressonar en les orelles del Xavier i li va ferir el seu cor com una bala injusta, mes que una il·lusió incomplida.
El Xavier tancà els seus ulls. Hi exclamà...
No puc, fill; no puc.
Sols vull aquest matalàs de colors, dons així podré pensar que estic a la platja, veien el mar d'aprop, jugant amb altres nens a la sorra...
El Xavier va abraçar al seu fill amb força.
No puc, petit, no puc.
I exclatà en ofegats plors, abans de repetir:
No puc, no puc... Fill no tinc diners...
El nen acaricià amb ses mans innocents el blanc cabell del seu para i, plorant també, va començar a consolar-lo.
Pobre papa, pobre papa...No vull matalàs... Ja no el necessito... Era sols un caprici mes... No necessito aquest matalàs... ¡ Ja no el necessito, ni el vull!
Les seves llàgrimes s'entremesclaren en una forta abrasada. L'un plorava de desesperació i de ràbia. L'altre de pena i desil·lusió.
El Xavier sols tenia 60 €uros en la seva butxaca. No ho va pensar dues vegades. Va agafar la clau i sortir al carrer. Per l'escala es trobà amb una anciana veïna del pis principal. Es sentien els dos mútuament odi el un del altre, dons mai es saludaven sols el just.
¿Per què tenia que existir tanta injustícia? Ell tenia un fill a qui cuitar, era pobre, vivia en un àtic petit i humil. Ella era una soltera. Sens ningú que depengués dels seus diners, era rica vivia en el pis principal, amb luxe, amb varies criades i mobles cars.
El Xavier sabia on anava. Sortir al carrer i es parà enfront d'una botiga. Era una tenda d'articles de platja. Mirà els matalassos: I... 55'00 €uros i 90'00 €uros.
Cansat, i derrotat, va iniciar el camí de tornada a casa. Anava casi plorant d'impotència. Pensava en una deshilusió mes que portaria al seu pobre fill el Nil.
Quant va arribar el nen estava tremolant sota el fort sol de l'estiu. Com ocells en un llit de neu. Tenia el rostre esblanqueït, els ulls cansats, els llavis esmorteïts, las mans com mortes.
Li va preguntar amb veu molt feble al seu papa si havia pogut comprar aquell bonic matalàs de colors...
El Xavier no pogué contestà.

*****************

Aquella tarda estava el Xavier amb el seu fill assegut sobre els seus genolls, mentre, mirava, rera els vidres, mentre queia una fina pluja d'un núvol passatger d'estiu.
Tocar el timbre de la porta.
Deixà al seu fill d'amunt del llit i digué: Espera, fill, vaig a obrir.
En la porta es trobava un home alt, amb un sobre entre las mans.
¿Que vol?
Donar li aquest sobre.
¿Que es?
No ho se.
¿Qui ho envia?
L'home va mirar fixament al Xavier.
No puc dir-li. La persona que ho envia vol permaneixa
en el anonimat... Sols m'ha dit que li demani una sola cosa.
¿Que?
Que pregui per ella.
L'home donà el sobre al Xavier i marxà ràpidament.
El Xavier tancà la porta i obrir el sobre.
Dins hi trobar un bitllet de 500 €uros i una nota que deia axis:

Al Xavier, com boix, i tremolant li les mans i el seu cor saltant de goig, va corre a l'habitació on estava el petit Nil.
Nil, ¡Nil! ¡Fill meu, vaig a comprar-te el matalàs!
¡Et vaig a comprar el matalàs mes gran i maco de la tenda, el millor el mes bonic, el de mes colors!
¿Veuràs com t'agradarà!
El nen no respongué. Tenia el cap.
D'amunt els vidres del balcó, las mans caigudes i les cames penjaven de la cadira.
Nil... ¡Nil!..
El nen estava fred, immòbil, ¡havia mort!
I aquella nit mentre els carrers començaven a seca de la pluja caiguda, en unes habitacions grans, desproporcionadament grans i soles, anguniosament soles, una anciana plorava amargament, al sentir els crits desesperats i esgarrifosos, com d'un animal ferit cruelment, que brollaven del cor del Xavier...

Autor: En Ferran de Montagut, escrita avui 4 Abril del 2004, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.
e-Mail: mas_el_sol_solet@hispavista.com escriptor_i_poeta@yahoo.es