Cercador
APUNTS D'AILLAMENT i 8
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
5 juny
El blanc s’està menjant la inspiració de les paraules confinades. Les muses, recloses com nosaltres, no poden escapolir-se més enllà de les zones emmarcades que juguen a cada instant. Quan ho fan però, d’amagat o amb els pretexts més inversemblants no coincideixen sempre amb els desigs de l’escriptura. Les traves de la mascareta els impedeix l’expressió de llibertat plena. Es deixen a les ràfegues que solquen l’horitzó.
He caçat, dels xiuxiueigs que viatgen amb el vent, una dinou engreixant la crispació que s’encomana arreu sense contacte. He vist un apunt immens de la discriminació que segueix infectant els àmbits de tots colors. He captat la imatge de les mans brutes dirigint les regnes com el paper que embolica el puny mentre es guarden les tisores, ja gastades per les retallades, per si de cas. He temut les expectatives calidoscòpiques que plouen sobre mullat i ennueguen l’entesa dels humans.
No hi ha inspiració per escriure. Llenço el bolígraf, estripo el paper, tanco l’ordinador i apago el mòbil. La televisió i la radio s’han desnonat. Només em resta desconnectar el cervell enfadat, si el que voldria és no veure cap a on ens porta l’absència de seny. La lògica raonada ha perdut el seu espai i els temps són vàlids per les baixeses més indiscriminades. La pandèmia potser són les nostres accions i les seves conseqüències.
10 juny
A tocar l’estiu les pluges intenses xopen els ànims castigats, potser, mentre entelen els paisatges, com les jornades acumulades empal·lideixen els intents de somriure emmascarats. Les pors ara ja transiten lluny de cap equilibri mesurat, segons com, i els respectes, que n’hi ha encara, pul·lulen com els hipocondríacs de la pandèmia conspirativa que no existeix. Segueix la dansa de les xifres sense noms al ritme dels xiprers que belluguen esventats a la vora de la terra que ens acollirà. Se’ns desmunten les velles batalles pendents pel pes de la vivència i ens enfrontem als atzars del que voldran. El sà i estalvi que pessiguem dia a dia ens retorna a la cruesa del caler que no sona dins la bossa. I de tots els que som al mateix sac, només els privilegiats rebenten les penes al món. Com els infants ens delim per les foteses prohibides que eren nostres i el joc de malabars geogràfics imposat ens obliga al dubte dels camins a recórrer. Qui perd els orígens perd la identitat i sense la cançó, les engrunes de la desfeta que ens llencen, no alimentaran el convenciment de la manipulació.
19 juny
D’ara en endavant l’horitzó és del color transparent de la nostra responsabilitat. Paraula que sovint correspon més enllà de les fronteres honestes. Serà el dia a dia d’un temor que s’ha vestit ara ja, sembla, de malson caduc encara que ens reiteri la seva presència devastadora. Les memòries són de curta durada interessada, només de vegades, i les presses de mal aconsellar. Ens han saltat, i sense perxa, els darrers espais de l’agenda de la prudència amb una agilitat que correspon al fer i desfer amb que ens han alimentat els darrers temps. Ara és com el caramel de premi pel bon comportament i sense haver acabat els deures. Després del garbuix entortolligat de normes que han coronat la vida dissociada del passat immediat, ja ens podem submergir en el trànsit del lleure, deslliurats de les cadenes imposades. A les portes d’un estiu diferent, l’impacte rebut per l’apagada de l’alarma, supera els desigs de llibertat assenyada i estarrufa la malastrugança de les previsions. Caldran les hores llargues per tastar els orgulls de la sort capriciosa o per emmerdar-se amb les noves que ens plouen de rebrots rebotats. La represa mitològica de l’au necessitarà temps més enllà de les cobertures facials higienitzades i distanciades. A tot desitjar que no ensopeguem amb la selva obscura per haver marrat la via de la virtut veritable. Dant ho tenia clar.
El blanc s’està menjant la inspiració de les paraules confinades. Les muses, recloses com nosaltres, no poden escapolir-se més enllà de les zones emmarcades que juguen a cada instant. Quan ho fan però, d’amagat o amb els pretexts més inversemblants no coincideixen sempre amb els desigs de l’escriptura. Les traves de la mascareta els impedeix l’expressió de llibertat plena. Es deixen a les ràfegues que solquen l’horitzó.
He caçat, dels xiuxiueigs que viatgen amb el vent, una dinou engreixant la crispació que s’encomana arreu sense contacte. He vist un apunt immens de la discriminació que segueix infectant els àmbits de tots colors. He captat la imatge de les mans brutes dirigint les regnes com el paper que embolica el puny mentre es guarden les tisores, ja gastades per les retallades, per si de cas. He temut les expectatives calidoscòpiques que plouen sobre mullat i ennueguen l’entesa dels humans.
No hi ha inspiració per escriure. Llenço el bolígraf, estripo el paper, tanco l’ordinador i apago el mòbil. La televisió i la radio s’han desnonat. Només em resta desconnectar el cervell enfadat, si el que voldria és no veure cap a on ens porta l’absència de seny. La lògica raonada ha perdut el seu espai i els temps són vàlids per les baixeses més indiscriminades. La pandèmia potser són les nostres accions i les seves conseqüències.
10 juny
A tocar l’estiu les pluges intenses xopen els ànims castigats, potser, mentre entelen els paisatges, com les jornades acumulades empal·lideixen els intents de somriure emmascarats. Les pors ara ja transiten lluny de cap equilibri mesurat, segons com, i els respectes, que n’hi ha encara, pul·lulen com els hipocondríacs de la pandèmia conspirativa que no existeix. Segueix la dansa de les xifres sense noms al ritme dels xiprers que belluguen esventats a la vora de la terra que ens acollirà. Se’ns desmunten les velles batalles pendents pel pes de la vivència i ens enfrontem als atzars del que voldran. El sà i estalvi que pessiguem dia a dia ens retorna a la cruesa del caler que no sona dins la bossa. I de tots els que som al mateix sac, només els privilegiats rebenten les penes al món. Com els infants ens delim per les foteses prohibides que eren nostres i el joc de malabars geogràfics imposat ens obliga al dubte dels camins a recórrer. Qui perd els orígens perd la identitat i sense la cançó, les engrunes de la desfeta que ens llencen, no alimentaran el convenciment de la manipulació.
19 juny
D’ara en endavant l’horitzó és del color transparent de la nostra responsabilitat. Paraula que sovint correspon més enllà de les fronteres honestes. Serà el dia a dia d’un temor que s’ha vestit ara ja, sembla, de malson caduc encara que ens reiteri la seva presència devastadora. Les memòries són de curta durada interessada, només de vegades, i les presses de mal aconsellar. Ens han saltat, i sense perxa, els darrers espais de l’agenda de la prudència amb una agilitat que correspon al fer i desfer amb que ens han alimentat els darrers temps. Ara és com el caramel de premi pel bon comportament i sense haver acabat els deures. Després del garbuix entortolligat de normes que han coronat la vida dissociada del passat immediat, ja ens podem submergir en el trànsit del lleure, deslliurats de les cadenes imposades. A les portes d’un estiu diferent, l’impacte rebut per l’apagada de l’alarma, supera els desigs de llibertat assenyada i estarrufa la malastrugança de les previsions. Caldran les hores llargues per tastar els orgulls de la sort capriciosa o per emmerdar-se amb les noves que ens plouen de rebrots rebotats. La represa mitològica de l’au necessitarà temps més enllà de les cobertures facials higienitzades i distanciades. A tot desitjar que no ensopeguem amb la selva obscura per haver marrat la via de la virtut veritable. Dant ho tenia clar.