Cercador
APUNTS D'AILLAMENT 7
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
26 Maig
Trepitjo per la solitud de la natura desmarxada que ha begut de les pluges i ha vomitat el que amagava, orfe d’humanitat. Assaboreixo l’espectacle del verd de verge aïllada que regala un esclat de nous colors trobats. M’ennuega l’atapeïment espès de tiges espigades, de brancatges escabellats i flors de milers d’inquietuds que planen a tocar de l’intrús. Tasto punxes doloroses arreu que esgarrapen el vent i fullatge exuberant que escriu les ombrel·les dels camins. M’adono d’arrels juvenils i argiles rebolcades per peülles alliberades i desnivells cecs per catifes que si enganyen. Escodrinyo viaranys vestits de les aromes del camuflatge i rocs ancestrals soterrats als ulls estranys. Em sotraguen ales sorolloses que espeteguen al pas i reüllades furtives al batec del sotabosc. Acarono tot en un racó de lletra inspiradora. M’agombola el sentir. No hi ha res més.
31 Maig
A tocar de les encaixades perdudes i de les abraçades sinceres en un marc de prudència, els més, ja han despertat del malson i s’han escapolit de la corda carcellera oblidant les obvies prevencions. Les excuses d’imatges arreu són de col·leccions inacabables, empeses per les contradiccions i els afanys de la normalitat abusadora.
No ha passat el temps que si ho ha fet. Tots tenim la mateixa empremta molts dies després. Els uns més bronzejats, d’altres potser més grassos, els de més enllà un xic esblanqueïts, alguns rostres radien la bellesa de la felicitat, d’altres espurnes de reclusió. Res que no hagi succeït en d’altres ocasions. Tots seguim igual bàsicament. Contents de retrobar-nos i compartir les estones de lleure que ens cedeix la situació. Com a nens assenyats intentem fer bondat de la bona i l’acte protocol·lari de les salutacions esdevé un paràmetre de respecte individual. Cadascú vesteix les seves conviccions, a vegades canviants i l’adaptació passa a ser el camí que ens contempla. Un plaer dels que en aquests moments de pèrdues de tota mena es valora, fins i tot, en gran manera. No res diferent però assaborit com mai abans. La fam arrossegada del compartir segurament és una obsessió crescuda en aquests dies. Només el seny assenyat dibuixarà els comportaments que ens acompanyaran cap al retrobament amb la normalitat que no serà la del record.
Trepitjo per la solitud de la natura desmarxada que ha begut de les pluges i ha vomitat el que amagava, orfe d’humanitat. Assaboreixo l’espectacle del verd de verge aïllada que regala un esclat de nous colors trobats. M’ennuega l’atapeïment espès de tiges espigades, de brancatges escabellats i flors de milers d’inquietuds que planen a tocar de l’intrús. Tasto punxes doloroses arreu que esgarrapen el vent i fullatge exuberant que escriu les ombrel·les dels camins. M’adono d’arrels juvenils i argiles rebolcades per peülles alliberades i desnivells cecs per catifes que si enganyen. Escodrinyo viaranys vestits de les aromes del camuflatge i rocs ancestrals soterrats als ulls estranys. Em sotraguen ales sorolloses que espeteguen al pas i reüllades furtives al batec del sotabosc. Acarono tot en un racó de lletra inspiradora. M’agombola el sentir. No hi ha res més.
31 Maig
A tocar de les encaixades perdudes i de les abraçades sinceres en un marc de prudència, els més, ja han despertat del malson i s’han escapolit de la corda carcellera oblidant les obvies prevencions. Les excuses d’imatges arreu són de col·leccions inacabables, empeses per les contradiccions i els afanys de la normalitat abusadora.
No ha passat el temps que si ho ha fet. Tots tenim la mateixa empremta molts dies després. Els uns més bronzejats, d’altres potser més grassos, els de més enllà un xic esblanqueïts, alguns rostres radien la bellesa de la felicitat, d’altres espurnes de reclusió. Res que no hagi succeït en d’altres ocasions. Tots seguim igual bàsicament. Contents de retrobar-nos i compartir les estones de lleure que ens cedeix la situació. Com a nens assenyats intentem fer bondat de la bona i l’acte protocol·lari de les salutacions esdevé un paràmetre de respecte individual. Cadascú vesteix les seves conviccions, a vegades canviants i l’adaptació passa a ser el camí que ens contempla. Un plaer dels que en aquests moments de pèrdues de tota mena es valora, fins i tot, en gran manera. No res diferent però assaborit com mai abans. La fam arrossegada del compartir segurament és una obsessió crescuda en aquests dies. Només el seny assenyat dibuixarà els comportaments que ens acompanyaran cap al retrobament amb la normalitat que no serà la del record.