Cercador
APUNTS D'AILLAMENT 6 Pels amants de la pintura
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
22 Maig
Al·lucinacions oníriques confinades que emmarcades com els olis en una tela, divaguen per l’al·legoria de la prudència.
El molí de vent vigorós i aturat, emergeix per dessota el camp de roselles de fil i n’és el guardià enclavat, perpètuament, dels ametllers en flor arrenglerats, o potser són castanyers en flor, que dibuixen la línia tranversal a la vista. Al peu d’un mur de pedra enderrocat els gira-sols, en un ramat difós, testimonien la imatge del sol ponent.
Un jove captaire s’enfila pel corriol amb un manat d’espàrrecs a la mà mentre tanteja a pulmó, el que sembla el cant d’una sirena. Absurd per la solitud absorbent. La flaire marina queda molt més enllà del somni i l’horitzó. El cantant melancòlic no desisteix de l’assaig que la nit escolta atenta mentre s’estén mandrosament.
El caminar despreocupat del noi no captiva l’atenció de l’home amb turbant vermell que, assegut, assaboreix el descans guanyat a pols en acabar l’esgotadora jornada que esdevé de la faràndula.
El circ, arribat en silenci, reposa acampat i destarotat, com la visió de l’apocalipsi, a l’ombra d’una fageda. On sempre. Diuen els vells de la contrada, amb les creences ancestrals, que des dels temps d’Adan i Eva l’espectacle nòmada els visita puntualment com les tres gràcies divines o, per descomptat, l’enterrament de la sardina.
La nit estrellada davalla a l’entorn de la vila i els noctàmbuls surten dels caus amb la fresca. No flirtegen amb un passeig a la vora del mar on respirar el terral. No el tenen. No recorden la taula parada de l’últim sopar en família. Si la tenen però. Arribada l’hora, tots a l’uníson fan cap a corre cuita, com en la fugida d’Egipte, a la casa gris que els empara de la foscor. Lliures del món allà, bescanvien monedes per unes gerres de cervesa amarga i el petó clandestí magrejat d’una mossa descarada mentre contemplen els jugadors de cartes com esperen un atzar que no serà.
Les hores dilueixen el temps i l’alba s’arramba tímidament.
El crit que desperta les al·lucinacions oníriques confinades sona com el d’una mare que rep el retorn del fill pròdig. El fill de l’home que és qui retorna a la realitat sense divagar.
Al·lucinacions oníriques confinades que emmarcades com els olis en una tela, divaguen per l’al·legoria de la prudència.
El molí de vent vigorós i aturat, emergeix per dessota el camp de roselles de fil i n’és el guardià enclavat, perpètuament, dels ametllers en flor arrenglerats, o potser són castanyers en flor, que dibuixen la línia tranversal a la vista. Al peu d’un mur de pedra enderrocat els gira-sols, en un ramat difós, testimonien la imatge del sol ponent.
Un jove captaire s’enfila pel corriol amb un manat d’espàrrecs a la mà mentre tanteja a pulmó, el que sembla el cant d’una sirena. Absurd per la solitud absorbent. La flaire marina queda molt més enllà del somni i l’horitzó. El cantant melancòlic no desisteix de l’assaig que la nit escolta atenta mentre s’estén mandrosament.
El caminar despreocupat del noi no captiva l’atenció de l’home amb turbant vermell que, assegut, assaboreix el descans guanyat a pols en acabar l’esgotadora jornada que esdevé de la faràndula.
El circ, arribat en silenci, reposa acampat i destarotat, com la visió de l’apocalipsi, a l’ombra d’una fageda. On sempre. Diuen els vells de la contrada, amb les creences ancestrals, que des dels temps d’Adan i Eva l’espectacle nòmada els visita puntualment com les tres gràcies divines o, per descomptat, l’enterrament de la sardina.
La nit estrellada davalla a l’entorn de la vila i els noctàmbuls surten dels caus amb la fresca. No flirtegen amb un passeig a la vora del mar on respirar el terral. No el tenen. No recorden la taula parada de l’últim sopar en família. Si la tenen però. Arribada l’hora, tots a l’uníson fan cap a corre cuita, com en la fugida d’Egipte, a la casa gris que els empara de la foscor. Lliures del món allà, bescanvien monedes per unes gerres de cervesa amarga i el petó clandestí magrejat d’una mossa descarada mentre contemplen els jugadors de cartes com esperen un atzar que no serà.
Les hores dilueixen el temps i l’alba s’arramba tímidament.
El crit que desperta les al·lucinacions oníriques confinades sona com el d’una mare que rep el retorn del fill pròdig. El fill de l’home que és qui retorna a la realitat sense divagar.