Cercador
APUNTS D'AILLAMENT 3
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
27 Abril
Els jorns lletrejats de la quarantena han caducat i malgrat tot s’estan.
L’arrel dels nous temps que s’estén i creix desmesurada, acarona ja el pas de l’adolescència. Soterrada i ferma s’engreixa dels vells i bells records abonats per les llargues estones reiterades. Una mirada enrere encara parla tenyida de perplexitat i de poca entesa. L’horitzó infinit de sempre, recula assenyat fins a les properes hores abans no es torni a alçar l’alba. Més enllà, com era abans, només queden les esperances teixides de voluntat i les fantasies de colors per manllevar les cabòries impertinents.
I traginem la memòria per les absències.
Les dels rostres que han marxat desvalgudament dels entorns acollidors. Les dels qui allunyats de les presències impregnen les intencions sentides. Les dels qui caminen esporuguits per les selves del dubte i la incertesa pels dies que vindran. Les dels qui educadament confinen el tot del tot en la situació tancada. Les dels qui en dies perduts creuaven invisibles la nostra existència. Les dels qui fins i tot ens refusaven el desig. Les absències del tot enyorades i valgudes.
I traginem la memòria per les absències que no s’obliden mai.
3 Maig
La santedat d’avui declara solemnement la decapitació del confinament absolut i es constata als carrers i camins de la nostra geografia que els convivents s’emmirallen en una escapada de necessitat, sembla. Corresponent a les primaveres florides i com les formigues en aquesta estació, els humans han desertat dels caus per infectar, sense malícia, les arteries de les viles i natura. La imatge que ens ha incorporat un sotrac diferent, s’escau en les pintures folrades de grans festes i celebracions des de Tizià a Warhol. Rodats o calçats, passejant o amb presses esportives, la gent d’arreu ha desgastat el gris de l’asfalt o la terra viva polsegosa o el verd boscós i renascut de les darreres pluges.
Hem tastat salutacions creuades a cops de timidesa emmascarada. Sense ulleres hem rebut les mirades observants i sospitoses guiades pels paranys de les notícies que ens emmetzinen les hores. Tots plegats embriagats pels aires de llibertat hem rejovenit potser les il·lusions i valorat les enyorances. Un estigma condicionant que ens ha unit en una conxorxa invasiva que ens ha trasbalsat. Els dies seguiran i a veure que ens deparen.
5 Maig
Enyorança de retrobaments.
Capgirant desimboltament les hores presoneres d’avui, veuré de filar una xarxa de paraules que flirtegi amb les emocions compartides, per una diada que de ben segur, restarà a la memòria de tots. Retrobament.
L’essència d’una primavera emmascarada es condensa sota els efluvis d’un caos gens volgut i no ha de ser pas destorb, per a gaudir plenament del sentiment de retrobada. Tot tremola d’incertesa però tamborinegen excitades les busques dels rellotges, per assenyalar un esquitx d’abraçades contingudes però immenses. Un oasi privat per les circumstàncies dibuixa un encontre generacional, després dels jorns d’enyorança. Ho mereixem.
Els avis, de sempre, han esdevingut els fonaments del viure. Les càrregues de l’edat transporten saviesa i paciència per transmetre. Els anys de vivències extremes i coneixements de mil colors, són la llavor pels infants que ens miren amb ulls innocents. Que ens observen amb la familiaritat de la confiança. Els moments punyents per a tots ens remeten a ser més forts pels que ens seguiran. La maduresa guia la ruta de l’estimació ben entesa i malgrat el cop imposat, no hem de contemplar els petons perduts. Ni les abraçades que han quedat pel camí. Ni els silencis sense paraules al vent. Tot conforma un sentir que disposa de rebost.
Hivernats en un espai revestit de solitud, hem acumulat el reconeixement dels valors que ara ens ompliran més que mai abans. La necessitat pels uns i pels altres és compartida. Han estat i són, un munt de dies esgotadors, massa, allunyats de l’afecte viu, separats de les persones molt properes, orfes dels instants d’estimar a pessics a la família i als amics.
Cal mirar endavant amb ulls d’esperança, treure del sarró les reserves acumulades i retratar el que de debò hem sentit, sentim i gaudirem.
Els jorns lletrejats de la quarantena han caducat i malgrat tot s’estan.
L’arrel dels nous temps que s’estén i creix desmesurada, acarona ja el pas de l’adolescència. Soterrada i ferma s’engreixa dels vells i bells records abonats per les llargues estones reiterades. Una mirada enrere encara parla tenyida de perplexitat i de poca entesa. L’horitzó infinit de sempre, recula assenyat fins a les properes hores abans no es torni a alçar l’alba. Més enllà, com era abans, només queden les esperances teixides de voluntat i les fantasies de colors per manllevar les cabòries impertinents.
I traginem la memòria per les absències.
Les dels rostres que han marxat desvalgudament dels entorns acollidors. Les dels qui allunyats de les presències impregnen les intencions sentides. Les dels qui caminen esporuguits per les selves del dubte i la incertesa pels dies que vindran. Les dels qui educadament confinen el tot del tot en la situació tancada. Les dels qui en dies perduts creuaven invisibles la nostra existència. Les dels qui fins i tot ens refusaven el desig. Les absències del tot enyorades i valgudes.
I traginem la memòria per les absències que no s’obliden mai.
3 Maig
La santedat d’avui declara solemnement la decapitació del confinament absolut i es constata als carrers i camins de la nostra geografia que els convivents s’emmirallen en una escapada de necessitat, sembla. Corresponent a les primaveres florides i com les formigues en aquesta estació, els humans han desertat dels caus per infectar, sense malícia, les arteries de les viles i natura. La imatge que ens ha incorporat un sotrac diferent, s’escau en les pintures folrades de grans festes i celebracions des de Tizià a Warhol. Rodats o calçats, passejant o amb presses esportives, la gent d’arreu ha desgastat el gris de l’asfalt o la terra viva polsegosa o el verd boscós i renascut de les darreres pluges.
Hem tastat salutacions creuades a cops de timidesa emmascarada. Sense ulleres hem rebut les mirades observants i sospitoses guiades pels paranys de les notícies que ens emmetzinen les hores. Tots plegats embriagats pels aires de llibertat hem rejovenit potser les il·lusions i valorat les enyorances. Un estigma condicionant que ens ha unit en una conxorxa invasiva que ens ha trasbalsat. Els dies seguiran i a veure que ens deparen.
5 Maig
Enyorança de retrobaments.
Capgirant desimboltament les hores presoneres d’avui, veuré de filar una xarxa de paraules que flirtegi amb les emocions compartides, per una diada que de ben segur, restarà a la memòria de tots. Retrobament.
L’essència d’una primavera emmascarada es condensa sota els efluvis d’un caos gens volgut i no ha de ser pas destorb, per a gaudir plenament del sentiment de retrobada. Tot tremola d’incertesa però tamborinegen excitades les busques dels rellotges, per assenyalar un esquitx d’abraçades contingudes però immenses. Un oasi privat per les circumstàncies dibuixa un encontre generacional, després dels jorns d’enyorança. Ho mereixem.
Els avis, de sempre, han esdevingut els fonaments del viure. Les càrregues de l’edat transporten saviesa i paciència per transmetre. Els anys de vivències extremes i coneixements de mil colors, són la llavor pels infants que ens miren amb ulls innocents. Que ens observen amb la familiaritat de la confiança. Els moments punyents per a tots ens remeten a ser més forts pels que ens seguiran. La maduresa guia la ruta de l’estimació ben entesa i malgrat el cop imposat, no hem de contemplar els petons perduts. Ni les abraçades que han quedat pel camí. Ni els silencis sense paraules al vent. Tot conforma un sentir que disposa de rebost.
Hivernats en un espai revestit de solitud, hem acumulat el reconeixement dels valors que ara ens ompliran més que mai abans. La necessitat pels uns i pels altres és compartida. Han estat i són, un munt de dies esgotadors, massa, allunyats de l’afecte viu, separats de les persones molt properes, orfes dels instants d’estimar a pessics a la família i als amics.
Cal mirar endavant amb ulls d’esperança, treure del sarró les reserves acumulades i retratar el que de debò hem sentit, sentim i gaudirem.