Cercador
APUNTS D'AILLAMENT 2
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
18 Abril
Des de l’edat efímera que ens rodola desgavelladament cap el pou de les toxines, no valen tant les fantasies enyorades. Potser només les esperances. Les que obliguen les pors trobades. Hi ha qui no ha percebut on aferrar-se. Hi ha qui s’està amb les restes del que pertoca. Hi ha també qui no ha gaudit d’una trista opció d’escollir. Hi ha qui ens ha deixat sense voler-ho, malauradament. Sense fantasies i potser sí amb els malsons del moment. N’hi ha que lluiten fermament per les conviccions de les devocions. I d’altres pel dia a dia abans no els cobreixi la lluna. El ball de la consternació ens convida a una festa orfe de celebració i en una solitud desvalguda. Les hores s’entelen de lentitud i les converses es tenyeixen de desig. L’esperança ara és un bocí del que teníem. Tot arriba.
21 Abril
Els dies caminen esvalotats pel desconcert que sí sona i les branques horàries s’han esmicolat per tot. Les llunes ja no donen pas a noms que s’han embolicat en un garbuix enrevessat. Han oblidat l’ordre que els correspon en una sèrie escrita de temps immemorials. De fet, ja no hi ha noms. Només nombres assenyaladors trepitjant els instants creixents que acaparen xifres i escupen estadístiques de ratlles de colors i corbes poc sensuals. Només veus que vomiten alarmes condicionants de tota mena i vesteixen la ignorància, o pitjor la disfressen, amb paraules buides que maregen els enteniments de l’escolta, quan n’hi ha. Veus que lluny d’escapolir-se aclaparades, planten, en un terreny erm de seny, les llavors de la mentida recremada que inocula les febres de la por continguda. Amb tot es resisteix. Es resisteix a caure al forat de la desesperació malgrat el tancament de pany i forrellat. Es resisteix amb els remeis casolans que fan cap des del passat, renaixent de les cendres genealògiques. Es resisteix el pas dels minuts desconeguts que flueixen amb humor i enginy. Es resisteix a les sotragades properes i al dol pels qui no han pogut resistir. La resistència no és pas la lluita armada, és simplement supervivència.
24 Abril
Enfilant la fi dels arbres a l’abast, el cel ha escampat les teranyines i el blau gairebé immaculat gaudeix de l’abstracció del dia que pertoca. Hem perdut el compte, que no dúiem, de les abraçades perdudes. Hem arraconat de precepte les rutines d’un antic caminar aturat. Enyorem les sensacions grates del dringar de copes compartides de paraules. Les trobades han esdevingut un reclam per tancar-se pels calaixos d’un mateix. Allunyades resten les excuses prohibides, ara, en algun racó de la memòria. Hi ha les tasques reinventades que omplen les hores d’un lleure obligat. Destinem furtives passejades, de mirades clandestines, amb sensacions fútils d’alliberament. No fruïm l’instint sensorial de les encaixades trencadores o toves o humides però franques. Ara sentim, alguns, les estrelles dels fogons batejades d’imaginació i d’altres la penúria de l’esclavitud de la cuina. Aclaparats per la desconeixença de la desinformació ens exaltem en converses creuades pels núvols de les tecnologies. I amb tot, les famílies segueixen massa lluny i els amics també. L’enyorança ens ha de valer per estimar.
Des de l’edat efímera que ens rodola desgavelladament cap el pou de les toxines, no valen tant les fantasies enyorades. Potser només les esperances. Les que obliguen les pors trobades. Hi ha qui no ha percebut on aferrar-se. Hi ha qui s’està amb les restes del que pertoca. Hi ha també qui no ha gaudit d’una trista opció d’escollir. Hi ha qui ens ha deixat sense voler-ho, malauradament. Sense fantasies i potser sí amb els malsons del moment. N’hi ha que lluiten fermament per les conviccions de les devocions. I d’altres pel dia a dia abans no els cobreixi la lluna. El ball de la consternació ens convida a una festa orfe de celebració i en una solitud desvalguda. Les hores s’entelen de lentitud i les converses es tenyeixen de desig. L’esperança ara és un bocí del que teníem. Tot arriba.
21 Abril
Els dies caminen esvalotats pel desconcert que sí sona i les branques horàries s’han esmicolat per tot. Les llunes ja no donen pas a noms que s’han embolicat en un garbuix enrevessat. Han oblidat l’ordre que els correspon en una sèrie escrita de temps immemorials. De fet, ja no hi ha noms. Només nombres assenyaladors trepitjant els instants creixents que acaparen xifres i escupen estadístiques de ratlles de colors i corbes poc sensuals. Només veus que vomiten alarmes condicionants de tota mena i vesteixen la ignorància, o pitjor la disfressen, amb paraules buides que maregen els enteniments de l’escolta, quan n’hi ha. Veus que lluny d’escapolir-se aclaparades, planten, en un terreny erm de seny, les llavors de la mentida recremada que inocula les febres de la por continguda. Amb tot es resisteix. Es resisteix a caure al forat de la desesperació malgrat el tancament de pany i forrellat. Es resisteix amb els remeis casolans que fan cap des del passat, renaixent de les cendres genealògiques. Es resisteix el pas dels minuts desconeguts que flueixen amb humor i enginy. Es resisteix a les sotragades properes i al dol pels qui no han pogut resistir. La resistència no és pas la lluita armada, és simplement supervivència.
24 Abril
Enfilant la fi dels arbres a l’abast, el cel ha escampat les teranyines i el blau gairebé immaculat gaudeix de l’abstracció del dia que pertoca. Hem perdut el compte, que no dúiem, de les abraçades perdudes. Hem arraconat de precepte les rutines d’un antic caminar aturat. Enyorem les sensacions grates del dringar de copes compartides de paraules. Les trobades han esdevingut un reclam per tancar-se pels calaixos d’un mateix. Allunyades resten les excuses prohibides, ara, en algun racó de la memòria. Hi ha les tasques reinventades que omplen les hores d’un lleure obligat. Destinem furtives passejades, de mirades clandestines, amb sensacions fútils d’alliberament. No fruïm l’instint sensorial de les encaixades trencadores o toves o humides però franques. Ara sentim, alguns, les estrelles dels fogons batejades d’imaginació i d’altres la penúria de l’esclavitud de la cuina. Aclaparats per la desconeixença de la desinformació ens exaltem en converses creuades pels núvols de les tecnologies. I amb tot, les famílies segueixen massa lluny i els amics també. L’enyorança ens ha de valer per estimar.