Anit vaig somiar que somiava

La canícula de juliol era extrema, fins al punt de convertir la meva pell en una marea interminable de suor. De dia i de nit. Per això i atesa la més que segura impossibilitat d’agafar el son, m’havia pres un tranquil·litzant. Un d’aquells que sabia per pròpia experiència que seria efectiu.
Així i tot, no va resultar fàcil. Amb la sensació d’humitat arreu de la pell, més que no pas dormir, el meu cos nedava d’un costat a l’altre del llit, amb la ment atordida pel fàrmac. De fet, no recordo ni quan ni com vaig adormir-me, ni tan sols sé si les imatges que rondaven pel meu cap eren reals o eren simplement somnis. I, si no em falla la memòria, crec que vaig passar tota la nit en un son.

En un primer somni em vaig veure dormint, malgrat la dificultat de fer-ho. Estirat al terra, a ple sol, com un llangardaix. La pell cerúlia, fina com la d’una poma, panxut i calb, amb les ulleres posades. El son era tant profund que, sense solució de continuïtat, vaig entrar en un altre somni simultani. En realitat, vaig somiar que somiava.

Ara em trobava palplantat dins d’una església plena a vessar de coloms, de tots els colors i matisos imaginables, però cap de blanc. Un ximplet amb una escopeta de balins intentava abatre’ls, com si fossin caces i ell l’encarregat dels míssils antiaeris. Això és la guerra!, cridava un matalot des del llom d’un cavall de fusta mig querat, on les queres duien rostres de persones molt conegudes, totes elles amb un rictus de satisfacció al llavis. De cop i volta, un capellà maldestre m’etzibava un mastegot i em feia fora del temple perquè no prestava atenció als oficis divins. Un moment abans, un frare paternal i bonifaci s’entestava en recitar fórmules matemàtiques en llatí i un confessor il·luminat no parava d’estirar-me la llengua perquè vomités secrets pecaminosos inexistents.

Mentrestant, al carrer, una multitud es queixava amb una gran cridòria, sota el guiatge assenyat de gent un pèl forassenyada. Antics mestres, amics, gent del poble, homes i dones, artistes i músics. Tots ells vestits amb roba virolada i coronats amb garlandes multicolors. En canvi, jo anava despullat, a pèl; així i tot, em movia sense vergonya davant d’ells.
En l’endemig, la suor s’havia convertit en sang, esgarrifosa i malaguanyada. Això és la guerra!... insistia el cavaller ridícul, ara amb un sabre rovellat a la mà mentre assenyalava una fita que no hi cabia al meu somni. A desgrat, l’aclamaven tot un seguici de joves voluntaris forçosos cantant amb gran eufòria “Margarita se llama mi amooor...”, mentre el caporal marcava amb desgana el ritme dels passos.

De cop sobte, vaig cridar, Ei, pallasso, fot el camp! Acte seguit, una munió verdosenca de serpents m’encalçaven porfidioses i m’encalçaven..., sense parar. Cago’n tot! Tant m’amoïnaven que em vaig despertar esgarrifat, però alleugerit. Només és un somni, vaig pensar des del somni primigeni. Serà molt que aquests monstres saltin d’un somni a un altre. Però, afededéu que mai no se sap!

Si no us ho creieu, tant me fa. El cas és que tot va esdevenir-se amb les ulleres posades perquè quedés prou clar i ben palès. Ara, el que no recordo és si aquest relat l’he escrit adormit o despert. Vatua aquí.

Setembre de 2017