Cercador
Angelets de miraguà
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Amb la crisi- que, imparable, creixia, s'estabilitzava, s'instal·lava, s'eternitzava- no podia comprar pa de guitarra sinó només de flauta que sonava a aprofitat del dia anterior, més assequible. El faria torrat, que sucar-hi tomacó, al preu que anava, no era possible. El raig d'oli s'havia reduït a quatre gotes comptades tres. L'entrepà seria d'all llescat -un gra i prou- i un xic -poca- ceba tallada fina. El vi, l'imaginaria. L'espelma, que calia que durés al màxim, el mínim temps encesa: escalfor(eta) i llum(eta). El gat a la falda afegiria caliu contra aquell fred...
...aquell fred
...aquell fred
...aquell fred que, imparable, creixia, s'estabilitzava, s'instal·lava, s'eternitzava.
Era juliol. L'estiu no venia a fer vacances, feia vaga indefinida amb la primavera lluny, lluny enllà.
El gat de tant en tant treia massa la llengua. No patia estupidisme. Respirava diferent. Preocupant. La dona mai s'havia pogut permetre veterinari. Les malalties de la mascota les resolia amb amor (no, no era reiki, per més que no podia evitar un toc de prejudici a aquella moda de la imposició de mans: els carrers ja anaven prou plens d'hòsties que enviaven males vibracions als rierols, tocant a les voreres, de la pluja constant, dia sí dia no, d'aigua bombollosa). Quan rebentés, cada bombolla, seria transportada (a on, exactament?), la seva ona negativa, amunt. La dona i el gat moririen, és clar, massa precipitacions, massa humitat nefasta, massa maleses arreu que no hi havia manera que s'estovessin, acumulades, amb aquell regar pervers encara enfortint-les.
De fet, desitjaven el món on anirien, fora malson infernal. Els tocs amables de la vida se'ls endurien junts. La dona va notar que també li sortia la llengua sense controlar-la. Cada vegada més. Va imitar el gat: amb serenor, sense alarmar-se, va bufar per extingir la flama de l'espelma -no és calés foc a l'humil habitatge que seria herència per a un santuari d'animals salvats de l'escorxador, encara que amb la venda no aconseguissin massa cosa, la intenció era molt gran- i les dues ànimes es van envolar, rutilants esclats iridescents que en topar amb els esperits d'una altra naturalesa de les bombolles corruptes van poder comprovar que havien deixat de ser-ho en haver xocat, cadascuna, amb angelets pessigollaires, lleugers, llavors de miraguà que semblaven ballarines esborrades menys el tutú. Aquell topar havia estat necessari, guaridor. Aportaria, aviat, pluges que culminarien en radiants arcs de Sant Martí.
...aquell fred
...aquell fred
...aquell fred que, imparable, creixia, s'estabilitzava, s'instal·lava, s'eternitzava.
Era juliol. L'estiu no venia a fer vacances, feia vaga indefinida amb la primavera lluny, lluny enllà.
El gat de tant en tant treia massa la llengua. No patia estupidisme. Respirava diferent. Preocupant. La dona mai s'havia pogut permetre veterinari. Les malalties de la mascota les resolia amb amor (no, no era reiki, per més que no podia evitar un toc de prejudici a aquella moda de la imposició de mans: els carrers ja anaven prou plens d'hòsties que enviaven males vibracions als rierols, tocant a les voreres, de la pluja constant, dia sí dia no, d'aigua bombollosa). Quan rebentés, cada bombolla, seria transportada (a on, exactament?), la seva ona negativa, amunt. La dona i el gat moririen, és clar, massa precipitacions, massa humitat nefasta, massa maleses arreu que no hi havia manera que s'estovessin, acumulades, amb aquell regar pervers encara enfortint-les.
De fet, desitjaven el món on anirien, fora malson infernal. Els tocs amables de la vida se'ls endurien junts. La dona va notar que també li sortia la llengua sense controlar-la. Cada vegada més. Va imitar el gat: amb serenor, sense alarmar-se, va bufar per extingir la flama de l'espelma -no és calés foc a l'humil habitatge que seria herència per a un santuari d'animals salvats de l'escorxador, encara que amb la venda no aconseguissin massa cosa, la intenció era molt gran- i les dues ànimes es van envolar, rutilants esclats iridescents que en topar amb els esperits d'una altra naturalesa de les bombolles corruptes van poder comprovar que havien deixat de ser-ho en haver xocat, cadascuna, amb angelets pessigollaires, lleugers, llavors de miraguà que semblaven ballarines esborrades menys el tutú. Aquell topar havia estat necessari, guaridor. Aportaria, aviat, pluges que culminarien en radiants arcs de Sant Martí.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436627 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com