Àngel o dimoni?

-Els senyors que pendran?
-Tu que vols pendre, Viky?
-Em sembla que em decanto per les vuit meravelles de primer; i de segon: perdoni, les cloïsses me les pot portar sense la salsa?
-Esclar, senyoreta.
-Gracies. I tu, Quim, que demanes?
-Per mi portim una amanida nevada i un plat de calamars farcits, si us plau.
-Molt bé. I per beure què volen que els hi porti?
En Joaquim estudia per sobre la gastada carta de vins forrada amb un agradable forrat de pell -Voldriem un vi rosat; voste quin ens recomana?
-Si em permeten, jo els suggereixo el Rosat Monsolis.
-D'acord. Moltes gracies.
El restaurant era dels més solicitats de la ciutat. Cosa que feia que per poder encarregar una taula, l'haguessis de demanar amb prop d'un mes d'antelació. Els cambrers, fossin homes o dones, semblaven haver hagut de pasar un exaustiu examen, amb la finalitat del qual fos que tots i cadascun dels membres del servei s'asemblessin de forma aterridora; de manera que, en comptes de persones treballant, el que semblaven eren màquines amb un mateix model de carrocería (en aquest cas de forma humana).
En Joaquim, cada cop que s'els mirava no podia evitar de somriure, però alhora una lleugera esgarrifança li pujava per l'esquena.
-En que penses Quim?
La Victoria era la parella d'en Quim. Rossa, pell bruna, de faccions molt amistoses i un carácter simpàtic pel qui se'l sabés guanyar. Aquella nit portava una brusa de color blau cel força clar, sense manigues i una minifaldilla, llisa també, d'un color fosc indefinit.
-Pensava en la sort que tinc de disfrutar de tan encisadora companyia en una nit com aquesta, i en un restaurant com aquest. Ja només em falta que em toqui la lotería, clar que, potser perquè em toqui abans l'hauria d'haver comprat, no creus?
La Victoria, sentint-se molt afalagada, va somriure ensenyant unes dents dignes del millor dentista -sempre tan burro tu!-.
En Joaquim amagà la mà dins la butxaca interior de l'americana i en va treure una petita capsa. La Victoria, en obrir-la es quedà meravellada. Dins la capsa hi havia un anell d'or, que en ser extret de la seva llar va deixar descobrir un gravat de plata on, oposats entre ells, apareixien els noms de la parella.
-Quim... És, és fantàstic!!! No puc acceptar un regal tant car. Ho sento però no...
-Viky, te'l mereixes i l'acceptaràs. No voldràs que en comptes de a tu, li dongui a la senyora que està sopant al costat nostre: pensa que no para de mirar-me...
La Victoria, rient, va agafar l'anell i, colocant-se'l al dit, va deixar sortir dels seus llabis una cosa que li oprimia el pit des que ell havia arribat a casa seva amb un aclaparador ram de flors-t'estimo, Quim: t'estimo molt-.
-Viky, jo també; i per tu em deixaria matar.
En Joaquim va agafar suaument les mans de la Victoria i li va dir després de fer-li un llarg petó a cada mà. -I tu Victorià, et deixaries matar per mi?
Una gota de suor relliscà lentament pel front d'en Quim alhora que, inconscientment, anava apretant cada cop més les mans de la Victoria.
La Victoria, un xic incòmode en veure l'expresió de la cara del seu estimat va afirmar amb el cap i intentà (amb exitosos resultats) extreure les seves mans de les del seu acompanyat. En Joaquim, com si no hagués passat res, va recobrar la seva expresió afable, que tantes nits havia fet perdre el son a la Victoria.
La resta del sopar va succeïr tranquila i romànticament; i en Joaquim no va tornar a mostrar més aquella expresió que, estona abans, havia provocat un lleuger neguit a la dona amb anell al dit.
Durant el sopar, malgrat que el restaurant estava ple a vassar, la Victoria tenia la sensació que tan sols sentia les veus d'ells dos: cap altre client, cap cambrer preguntant el menú als que esperaven ser preguntats; ni tan sols la tradicional música de fons que es sol escoltar a cada un dels restaurants als quals recordava. Res. Només quan els cambrers els interrumpiem, ella sentia uns xiuxiuejos llunyans; com si ells dos s'haguessin ficat en una bombolla, on cap indici de soroll podia penetrar l'infranquejable domini de la parella, o no, d'enamorats.
Aquell descobriment, aparentment imperceptible per a en Joaquim, començava a provocar un nerviosisme cada cop més fort a la Victoria, ja que, ara ben conscient, s'adonava de que només la veu d'en Joaquim, el qual feia força estona que estava parlant sobre alguna cosa relacionada amb algun dels seus temes predilectes (natura, cinema i altres culturitats), entrava per les seves orelles.
De cop i volta a la Victoria van començar a tremolar-li les cames, i veient que el seu acompanyant havia interrumput la seva, segurament molt intensa, conversa per decantar els seus sentits cap al seu estat de salut; va demanar-li si podien marxar. En Joaquim, sorprès, va estar a punt de preguntar-li el motiu del seu sobtat comportament, però en veure la palidesa de la seva cara; va compendre que el més apropiat seria que marxessin com més aviat millor.
Al cap d'un minut, en veure la inexistenta atenció que li oferien els treballadors d'aquell indret que, cada cop amb més convenciment, a en Joaquim li semblava denigrant. Va agafar de la butxaca dels seus pantalons un feix exuberant de bitllets i, amb la sorpresa de la Victoria, que semblava començar a recuperar-se del seu estat, va deixar una quantitat més que suficient segons el que havien menjat i el que encara els hi faltava per provar. En Joaquim va aixecar-se i ajudant a fer-ho també a la Victoria, van agafar cadascú la seva respectiva jaqueta i van abandonar aquell establiment, al qual cap dels dos no hi tornaria a entrar (encara que les raons d'aquest fet siguin totalment diferents en cada cas).
Van caminar mig abraçats fins que van trobar, en un parc, un banc i van decidir asseure-s'hi una estona perquè es recompongués la malalta. La Victoria va agraïr a en Joaquim el seu gest en el restaurant, però ell, traient-li importancia, va preguntar pel seu estat, el qual, semblava haver millorat considerablement.
-No sé que m'ha passat, t'ho prometo. Tan que et deu haver costat reservar taula en aquell restaurant...
-Tranquila, només són diners. En tinc bastants d'aquests paperets de colors; ja saps que, a mi, m'encanta fer col·leccions.
En Joaquim va agafar per darrere l'espatlla de la Victoria i empenyent-la cap a ell van unir els seus llabis durant uns segons que semblaven no tenir fi per a la Victoria, la qual va dessitjar estar enganxada a aquells humits llabis per sempre més.
Després d'aquell encisador petó, en Joaquim es va aixecar i, agafant la mà de la Victoria, la va empenyer altre cop cap a ell, però aquest cop amb l'única finalitat d'aconseguir que s'aixequés.
Després de mirar-la als ulls, en Quim va dir-li a la Victoria a l'orella sense amagar un lleu somriure maliciós. -Que et sembla si anem a pendre la copa que no em pogut prendre al restaurant a casa meva. Només està a un parell de cantonades d'aquí: què me'n dius: creus que podràs arribar-hi?
La Victoria, sabent les posibles, i força probables, conseqüencies que podria donar pas a acceptar aquella situació, va acabar cedint, ja que, en el fons, se'n moria de ganes de fer-s'ho amb la persona que podria arribar a ser l'home de la seva vida.
Al acceptar la proposta, en Joaquim va somriure de forma apaivagada i, besant-la un altre cop, va passar el seu braç per sobre l'espatlla de la Victoria i van començar a caminar cap a casa seva.
Al besar-la, la Clara va notar que, malgrat la considerable fresca que feia (poc freqüent tenint en comptres les dates que corrien), la cara d'en Joaquim estava gairebé xopa de suor.
La casa, era d'un estil bastant modernista, gairebé futurístic. Al obrir la porta, la llum del rebedor es va obrir automàticament i cada cop que pasava a una nova habitació, les llums de l'anterior s'apagaven donant pas a les de la següent cambra. Al arribar a la sala d'estar, la Victoria es va asseure al sofà (inflable?) i es va esperar a que l'anfitrió tragués del moble-bar una ampolla de conyac i un parell de gots; i asseient-se a la butaca (sí, també inflable...) va omplir els dos vasos d'aquell líquid de to marronós i en va oferir un a la seva acompanyant.
Van passar el següent parell d'hores parlant de tot tipus de temes cada cop més absurd el següent que l'anerior, ja que entre el vi del restaurant i el conyac (el qual no estava massa restringit en el que fa a la graduació) van començar a estar bastant més alegres del compte. Quan la invitada va demanar, un altre cop, que l'amfitrió li omplís la seva copa; aquest va aprofitar l'ocasió per asseure's al costat d'aquesta. La conversa cada cop s'anava interrumpent més sovint, amb motius un tant picants: en Joaquim afirmava veure com alguns petits objectes vinguts, aparentment, del no res(un puny de camisa, una moneda, ...); queien a dins de l'escot de la Victoria i ell molt gentilment s'oferia a treure'ls-hi. La cosa va anar pujant de to quan un d'aquests "objectes" va resultar ser tan petit que en Quim va haver de descordar alguns botons de la brusa de la Victoria -només els necesaris. T'ho pro(hip!)meto - per aconseguir veure'l i arribar-hi. De cop i volta en Quim va decidir abandonar la recerca d'aquell objecte en concret per passar a distreure's amb altres coses més voluptuoses. La Victoria, veient ja les molt clares intencions del seu company va decidir ajudar-lo, i descordant-se els pocs botons que quedaven es va treure la brusa; temps que en Joaquim va aprofitar per treure's també la camisa, ara tanyida de la seva propia suor.
Després de deslliurar-se de tan poc luxurioses peces de vestir, en Joaquim va besar la Victoria tan apasionadament que, aquesta, encomanada de la passió del seu amant, va posar tant d'emfasi al petó que va acabar fent-li sang als llabis de la força amb que els hi mossegava. El mossegat sense donar importancia a la ferida va decidir canviar d'objectiu i mentre amb els llavis encara sagnants petonejava el coll de la Victoria, evidentment deixant allà on atacava un rastr
e sangonós; amb les mans jugava amb els seus pits, apretant-los i movent-los quan, la Victoria va dir-li entre suspirs:- tens condons?-.
En Joaquim amb un dels seus pícars somriures va dir-li que sí i, fent-li un petit i amigable petó als llabis, va aixecar-se en busca de la preuada goma. Va correr fins a la tauleta de nit on va agafar un objecte res semblant amb el demanat per la excitada Victoria però que, per a ell, li donaria més profit (i segurament, més plaer) que no pas aquell tros de latex. Va anar caminant cap a ella. La suor que li regalimava pel cos es feia molt més que evident en veure el rastre de gotes de suor que queien a terra des de múltiples parts del cos. En arribar al sofa, va quear-se uns instants contemplant-la sense que ella se n'adonés, bocavadada amb una col·lecció de figures de vidre, les quals la fascinaven ja de ben petita. En Joaquim va amagar l‘objecte a l'esquena i amb l'altra mà va agafar suaument el coll de la Victoria per fer-li un petó. Un peó que alhora representava un adéu per a ell i l'inici d'una nova vida segons ella.
Mentre li feia el petó en Quim va obrir els ulls per comprobar si la seva acompanyant feia el mateix, en comprobar que no era així va alçar la mà del misterios objecte, fins ara amagada, i amb una força desmesurada va clavar-li al mig del cor de la seva estimada.
En extreure'l de la mortal ferida recentment produïda, el ganivet va deixar caure unes gotes de sang que, en Joquim, va dirigir cap a la mossegada feta anteriorment per la victima fent que les dues sangs s'ajuntessin, convertint-se aleshores: en germans de sang. Al cap d'uns segons de degustar el celestial gust de la sang de qui s'està enamorat, l'assasí va extreure del dit índex del cadàver l'anell que hores abans li havia regalat i, mullant-lo cuidadosament en la sang encara calenta de la Victoria, va aixecar-se, traient de la paret un quadre aparentment normal i corrent on, de sobte, va apareixer un petit armari empotrat que, en obrir-lo, donà a conèixer un prestatge amb desenes d'anells tots iguals en disseny, color, tamany i tipus d'inscripció (exceptuant, és clar, que cada anell porta diferent noms de dona)al rebut per la difunta i col·locà la nova adquisició entre les seves noves companyes.
Al acabar de guardar-lo, el col·leccionista s'endugué el cos al seu llit on el copulà incansable i freneticament durant hores.
Al matí següent, quan va aixecar-se besà el cos, ja plenament afectat pel rigor mortis, de la Victoria i es va dirigir cap a la banyera. L'omplí d'un fumejant líquid, evocat d'unes garrafes de vidre les quals desava al jardí. Quan aquesta ja va estar plena, va ficar-hi el rígid cos de la seva estimada Victorià, el qual va estar mirant fixament fins que l'àcid sulfúric de les garrafes va acabar de descompondre'l del tot, aleshores va fer un petit somriure i, dient-li l'últim adéu al seu darrer amor, va aixecar-se del terra del bany per disposar-se a esmorzar.