Amor via internet, via mòbil i via telf

Tot el que recordo d'aquell dia és que era totalment normal. Vaig arribar de l'escola, cansada, i em vaig connectar, com sempre; eren les sis de la tarda. Per aquells temps, encara vivia a Sant Andreu, en una casa, no com ara que visc a Barcelona, en un pis. En aquells temps jo tenia només tretze anys. I ara, en tinc disset.
El meu apreciat Messenger...
De sobte, la finestreta comunicant-me que algú m'havia agregat, que si jo també volia fer-ho. Em vaig mirar l'adreça, la vaig trobar simpàtica, vaig acceptar. Em va obrir, saludant-me amb un "hola!" de color blau, i jo, sorpresa, abans de saludar, vaig dir; "qui ets?". Es deia Marina, i havia vist la meva adreça en un e-mail, i sovint agregava a gent així, a més, li havia fet gràcia perquè em deia igual que la seva cosina.
Tot això passà un dia de març del 2002. Poc després, vaig descobrir que la tal Marina, també coneixia al suposat amor de la meva vida, la qual cosa m'enfonsà profundament. Però simplement per la ràbia que em feia que fos incapaç d'estimar-me com ho feia jo, vaig decidir que la Marina i jo tindríem una amistat envejable.
Al juny del mateix any, vaig anar a passar el dia amb una amiga, al seu poble, i jo ja estava massa acostumada a la presència de la Marina en la meva vida, això que uns 20€ em vaig deixar en missatges. Quan una persona es fa indispensable en el camí de la nostra vida, ho hem d'acceptar, sobretot quan ja és massa tard...
Al juliol, la primera trucada. Va estar molt planejada. La meva actuació va ser divertida... Vaig assajar-ho amb l'Àlex, el meu millor amic, i el vaig fer venir a casa, i posar-se al telèfon abans que jo. Em vaig amagar a la dutxa uns segons... Però finalment vam parlar.
Van anar passant els mesos, i jo ja m'havia penjat d'ella. Crec que mai li ho vaig saber demostrar suficient, però és tard per pensar en això ara... El cas és que, al veure'ns unes quantes vegades, la nostra relació d'amistat especial anava prenent forma. Ja no només hi havia Internet i el mòbil: hi havia les cartes i el veure'ns.
A principis del 2004 vam començar a "sortir". És curiós mantenir una relació amb algú que viu a més de 100km de tu, però era suportable. Cada dia parlàvem d'alguna manera o d'una altra... Sempre hi havia maneres de comunicar-nos. Al ser una de les meves relacions més serioses, ho vaig trobar força bé... Vam arribar a provar-ho tres cops, l'últim al setembre del mateix any 2004, i tot anava molt bé... Fins que l'amor de la meva vida que ja he esmentat, va dir que m'estimava. Allà les coses es van tornar a torçar... Amb la Marina es va acabar a principis del 2005. Poc després, l'amor de la meva vida i jo, vam començar a mantenir una relació més que especial. Però això és una altra història.
Ara ja fa més d'un any, i hem passat per molt males èpoques; em vaig portar molt malament amb ella, i si hi penso una mica, crec que no l'hauria d'haver deixat per una altra...
Actualment, ja no sabem comunicar-nos per Internet. En canvi, els missatges i les trucades, són les nostres afiliades. Em pregunto si, per algun motiu, no tinguéssim Internet ni mòbil, hauríem arribat a ser alguna cosa... O més aviat: sense Internet, crec que mai hagués pogut conèixer la Marina.